TENSIÓ

*
7-11-10
*
Aquest vespre sí. Aquest vespre m’he sentit indefensa i he plorat mentre el cap em rodava. Els skaters recalcitrants, burlant-se de nosaltres, m’han desgraciat la tarda i la feina que pensava fer. Els he parlat a bones. Ni cas. He trucat la Urbana. He baixat al carrer i ha passat el cotxe patrulla que ni ha fet cas dels meus senyals ni ha fet baixar ningú, sinó que ha passat de llarg. Els skaters feien la seva, i s’han posat una fusta i tot per fer més soroll amb els salts. Desemparada, he trucat de nou des del carrer mateix i han dit que ja havien passat i no havien vist res. He cedit a l’angoixa i els he explicat que ni havien fet cas del meu gest i que el grup continuava saltant.

Una amiga meva m’ha vingut a trobar, ha vist com estava jo d’alterada, plorant, i totes dues hem anat a parlar amb els noiets. Quin poder que tenen, sobre nosaltres... He dit que no podia més, que allò em faria posar malalta. Però, ¿què has d’explicar a xicotets que van a col·legis religiosos i em coneixen? ¿Que vénen expressament a molestar? M’agradaria, però sé que no serà possible, que això ho llegeixi algú de la Urbana, la policia que ens ha de protegir no sols de lladres, sinó de qui pot provocar malalties. El dibuix és com he sentit el meu cap mentre tot això passava. Com m’anava el cor per la impotència de tants anys seguits de bones paraules sense resultat, de la gota malaia, de tants d’esforços per poder treballar en pau. Em sentia tan malament que volia anar a l’hospital i tot, però, ¿per què amoïnar cap metge, si prou casos hi ha més urgents? Sento que decaic. Generació rere generació, ells em venceran sempre. I jo ja em declaro sense forces, així com Vicenç, que em fa costat i també truca, i també espera un reforç, un suport que mai no arriba. Auxili.
*
Dibuix d’OX