*
24-11-10
*
*
Xiquets, això s’acaba. La crisi arriba a tot arreu, i també a la butxaca dels catalans que haurien d’estimar la literatura. No perquè no es puguin comprar un llibre, que potser se’l compren, sinó perquè no es poden pagar el lluït sopar que s’acostumava a preparar amb motiu de la concessió de premis literaris diversos. Un acte social per honorar les lletres – pobretes - i els escriptors premiats, que alguna cosa cobren.
Passava el que ja se sap: les organitzacions han de pagar el sopar de polítics, jurats,
autoritats, periodistes i un llarg etc. Els assistents diguem-ne “pelats”, fermament defensors del país i de les lletres, se’l paguen ells des de sempre, però això no arriba a cobrir despeses, ja m’enteneu.
A Tarragona ja fa dos anys que no hi ha sopar de Premis, però després del repartiment es pren una copa entre les ombres d’un pati desavinent a l’hivern, on no ens veiem ni les cares ni la patata fregida. Enguany, en els brillants Premis de la Nit de Santa Llúcia, lluminària del patrimoni català, que se celebren a Viladecans, tampoc no hi haurà sopar, per les mateixes raons: qui pot pagar no paga.
Per això les diferents juntes organitzadores s’han posat d’acord i atorgaran el premi que reprodueixo més amunt, obra del celebrat Tarragó. Significa el guardó que es dóna i el peixet per resistir la vetllada. Bon profit als assistents i més als guanyadors.
*
Collage postal de Tarragó ( pseudònim d’OX ). No el confongueu amb Barceló.
*
*
Xiquets, això s’acaba. La crisi arriba a tot arreu, i també a la butxaca dels catalans que haurien d’estimar la literatura. No perquè no es puguin comprar un llibre, que potser se’l compren, sinó perquè no es poden pagar el lluït sopar que s’acostumava a preparar amb motiu de la concessió de premis literaris diversos. Un acte social per honorar les lletres – pobretes - i els escriptors premiats, que alguna cosa cobren.
Passava el que ja se sap: les organitzacions han de pagar el sopar de polítics, jurats,
autoritats, periodistes i un llarg etc. Els assistents diguem-ne “pelats”, fermament defensors del país i de les lletres, se’l paguen ells des de sempre, però això no arriba a cobrir despeses, ja m’enteneu.
A Tarragona ja fa dos anys que no hi ha sopar de Premis, però després del repartiment es pren una copa entre les ombres d’un pati desavinent a l’hivern, on no ens veiem ni les cares ni la patata fregida. Enguany, en els brillants Premis de la Nit de Santa Llúcia, lluminària del patrimoni català, que se celebren a Viladecans, tampoc no hi haurà sopar, per les mateixes raons: qui pot pagar no paga.
Per això les diferents juntes organitzadores s’han posat d’acord i atorgaran el premi que reprodueixo més amunt, obra del celebrat Tarragó. Significa el guardó que es dóna i el peixet per resistir la vetllada. Bon profit als assistents i més als guanyadors.
*
Collage postal de Tarragó ( pseudònim d’OX ). No el confongueu amb Barceló.
8 comentaris:
Ho vaig escoltar a la ràdio ahir i continuo sense entendre on són els diners que abans es movien. Eren virtuals? En fi, suposo que no ho entendré mai.
Pel que fa al collage, molt temptador. No confonc l'autor amb Barceló, he estat a punt de confondre'l amb un parent però veig que som homònimes:)
Cal prendre-s'ho amb un cert optimisme, encara hi són els premis. I del que es tracta és d'escampar literatura no costelletes de xai a panxaplens que no saben ni escriure ni el seu nom sense equivocar-se. Això o que és millor creure-s'ho, vaja.
I això que fa anys deien que el Sant Jordi era el Planeta català... Deuen ser els anys però ja res és el que era. Per cert, cada anys en fan menys publicitat, del Sant Jordi, tot i ser 'el gros'. El tornaran a donar a un periodista mediàtic????
Ai, els mediàtics que diu la Júlia!
Cal posar-se les ulleres, no sigui que les patates i els ganxitos acabin per terra, que "la cosa está mu mala"!
M'encanta el premi Tarragó, no confós amb Barceló!
Tal com pinta la cosa, ben magra, sembla que hem viscut -socialment, vull dir- una vida manllevada.
Però en canvi sí que es destaquen als diaris catalans les escriptores de la "gauche divine" Rosa Regàs i Ana María Matute. Diuen que encara que se sigui vell, escriure ajuda la intel·ligència... També ajuden tot el coixí d'"intel·lectuals" esquerranosos en el sentit "patrio-burgués-mesetario."
La Clídice té raó: encara podria ser pitjor. Però és una pena que la nit més gran de la nostra literatura s'acabi amb els guanaydors havent d'anar a un McDonalds a celebrar-ho. És una qüestió d'imatge.
Això forma part de la tan nostrada política de peix al cove?
Publica un comentari a l'entrada