EL PRIMER DIA

*

3-1-11

*
Hi ha un primer dia per a tot. La creació comptava els dies per milions d’anys i convulsions ciclòpies. Els dies humans, malgrat les vint-i-quatre hores, són fugaços com un llampec o llargs com el dolor. El dia primer d’aquest any 2011 va començar poc gloriós, una lleu resplendor entre núvols improductius, com es pot veure a la foto.

A la casa ja surava del dia abans l’olor incitant i vellutada de la compota de pomes, prunes, panses i orellons d’albercoc, amb canyella, anís estrellat i vi negre, que havia cuit dues hores. Un any, mentre m’estava enfilada a l’escala penjant els meus adorns, em va trucar la Maria Àngels Anglada perquè li recordés els ingredients de la compota; n’havíem parlat i ella també la va fer. De poeta a poeta, de casa a casa, garlandes i la dolcesa del temps.

Arriben els convidats. No ben bé igual que a l’inoblidable conte-film “Els morts”, de “Dublinesos” (Joyce-Huston), que recomano amb tot fervor; però sí amb el mateix caliu, somriures, records i projectes: hi ha criatures i esperem nadó. Taula parada amb paciència: ¿ja hi ha tots els coberts? ¿No sobra un lloc? ¿Aquí no estaran massa estrets?

Sobre la taula, els vol-au-vent de pasta de formatge amb sèsam torrat i canonges amb gerds sobre crema de carbassa i tomaca. L’olla amb el consommé d’au amb xerès sobre el flam salat, recepta finíssima de la iaia, que va presidir aquest costum de Cap d’Any mentre va viure. La taula de rodes ja transporta les cassoles amb els ànecs rostits amb peres, fredolics, llenegues i rovellons. Aromes contundents es barregen amb l’escuma lleugera del xampany, els vins, la sidra, el suc de poma. Cadascun els seus gustos. La compota per fer més suau el camí cap al tronc de Nadal de trufa. El vespre enfosqueix el cel i s’aboca a les tasses com el cafè dels termos. ¿Qui en vol més? Fas massa menjar, em diuen. El gendre m’ajuda a portar plats a taula. Somric.

Els petits fan cagar el tió, que en aquest cas és la Vermelleta, i la Vermelleta ha tingut un fillet aquest hivern al bosc, que també és aquí, primet, primet. Com canten, piquen, riuen i criden... ¿I això et volies perdre?, pregunto a una néta de deu anys, que deia que ella “ja ho sabia, això del tió i dels Reis”, però que xalava com ningú. En aquests casos tots som creients, jo la primera.

Ara que sembla que ja torna a ser políticament correcte reprendre els costums tradicionals, afegint-hi els que calguin, he de proclamar la meva fe. Tots aplegats, sense presses. Si convé es fa música, es canta, i quan ja van marxant, sempre queden aquells que mantenen una plàcida conversa perquè voldrien que el dia no s’acabés. I ja som al dos, i després del dos, ve el tres.
*
Fotos V. Roca