*
22-12-10
*
Es veu clar que comença l’hivern perquè el pobre Mallarmé (París 1842-1898) s’ha hagut de cobrir les espatlles amb una flassada en doblecs. ¿Qui podria escriure amb les mans glaçades? Amb la seva mirada clavada a la nostra, l’home declara que es nota trist, ai, i que ja ha llegit tots els llibres.
Li preguntaria, ¿quins llibres, Stéphane? Si no donem l’abast. Si l’alegria dels nous i vells autors omple els prestatges de Nadal amb els colors rutilants de l’obra acabada d’editar... Però tens raó, poeta. És trist el camí que porta el nostre esperit , arrossegant el cos, cap a la pasta de paper, cap a la cendra última, i tu ja ho sabies, ja ho preveies, per això ens interpel·les, per això tens fred.
22-12-10
*
Es veu clar que comença l’hivern perquè el pobre Mallarmé (París 1842-1898) s’ha hagut de cobrir les espatlles amb una flassada en doblecs. ¿Qui podria escriure amb les mans glaçades? Amb la seva mirada clavada a la nostra, l’home declara que es nota trist, ai, i que ja ha llegit tots els llibres.
Li preguntaria, ¿quins llibres, Stéphane? Si no donem l’abast. Si l’alegria dels nous i vells autors omple els prestatges de Nadal amb els colors rutilants de l’obra acabada d’editar... Però tens raó, poeta. És trist el camí que porta el nostre esperit , arrossegant el cos, cap a la pasta de paper, cap a la cendra última, i tu ja ho sabies, ja ho preveies, per això ens interpel·les, per això tens fred.
No obstant procures passar un nou hivern. I nosaltres, pobres escriptors, també mirarem de fer-ho. Freds, una mica més vells, una mica més tristos, per poder enraonar amb tu en la teva eternitat que també voldríem per nosaltres.
*
Fotografia de Nadar. París
*
Fotografia de Nadar. París
3 comentaris:
Una vida viscuda plenament ja dóna per a molt. És cert que ens agradaria ser recordats com a bona gent que volem ser, però l'eternitat la deixaria per elements immutables.
Qui vol viure per sempre? L'escriptor@ no és la persona, sinó una simple imatge congelada que se'n fa el lector. Per això estimem els llibres, perquè són com els fills de les nostres lletres que ens sobreviuran.
Uns guants d'aquells sense dits i a la feina. Bon hivern.
L'escriptor@ escriu per necessitat de fer-ho, per imperatiu interior.
La projecció d'aquesta escriptura no la pot controlar, com no podem controlar els fills, ai. Només podem desitjar que siguin generosos.
Publica un comentari a l'entrada