*
30-12-10
*
Això diu que era a Tessalònica en temps del governador Ducisi (de qui no he tingut paciència de buscar la fitxa per culpa de les entrades de Google, calcadetes i no datades). Bé, doncs en aquells dies hi havia una orfeneta que tenia una gran fortuna gràcies a una destil·leria, i es deia Anísia, nom bonic per cert, i poc usat entre nosaltres.
Anísia era altruista i socorria els més pobres amb el seu capital, cosa que no fan molts dels nostres rics, orfes o no, que estafen el poble i amaguen els calerons lluny. Bé, tornem-hi. Anísia no tenia relació amb els cucs anomenats anisakis i que es troben al peix fresc, sinó que distribuïa una beguda extreta de la umbel·lífera denominada anís, que endolceix i alça els ànims als més desgraciats. Que bell és veure com un got d’aigua s’enterboleix amb un raig d’anís i fa torterols blancs com el fum... I aquell glop d'anís dolç que llisca suaument per la gola, i el sec, que et fa veure estels de Nadal tot l'any...
Però el governador Ducisi, cruel i gras per totes les fortunes que es quedava (cosa així com la Inquisició) dels nous cristians que es feien matar, es va topar amb la jove Anísia, que portava un carregament d’anís a la presó per confortar els confrares. No cal dir que la van aturar i ella, valenta, diu el santoral que va confessar la seva fe cristiana, enardida per l’aroma de les garrafes que duia en un carruatge. Sembla que la van liquidar allà mateix i van confiscar tot l’anís i de pas el capital que encara tenia. Primer Anísia tenia un seguici de fervorosos devots, tots uns caragirats, perquè després van aclamar el gras Ducisi, que des de llavors va explotar ell la destil·leria.
*
Postal antiga.
*
Això diu que era a Tessalònica en temps del governador Ducisi (de qui no he tingut paciència de buscar la fitxa per culpa de les entrades de Google, calcadetes i no datades). Bé, doncs en aquells dies hi havia una orfeneta que tenia una gran fortuna gràcies a una destil·leria, i es deia Anísia, nom bonic per cert, i poc usat entre nosaltres.
Anísia era altruista i socorria els més pobres amb el seu capital, cosa que no fan molts dels nostres rics, orfes o no, que estafen el poble i amaguen els calerons lluny. Bé, tornem-hi. Anísia no tenia relació amb els cucs anomenats anisakis i que es troben al peix fresc, sinó que distribuïa una beguda extreta de la umbel·lífera denominada anís, que endolceix i alça els ànims als més desgraciats. Que bell és veure com un got d’aigua s’enterboleix amb un raig d’anís i fa torterols blancs com el fum... I aquell glop d'anís dolç que llisca suaument per la gola, i el sec, que et fa veure estels de Nadal tot l'any...
Però el governador Ducisi, cruel i gras per totes les fortunes que es quedava (cosa així com la Inquisició) dels nous cristians que es feien matar, es va topar amb la jove Anísia, que portava un carregament d’anís a la presó per confortar els confrares. No cal dir que la van aturar i ella, valenta, diu el santoral que va confessar la seva fe cristiana, enardida per l’aroma de les garrafes que duia en un carruatge. Sembla que la van liquidar allà mateix i van confiscar tot l’anís i de pas el capital que encara tenia. Primer Anísia tenia un seguici de fervorosos devots, tots uns caragirats, perquè després van aclamar el gras Ducisi, que des de llavors va explotar ell la destil·leria.
*
Postal antiga.
3 comentaris:
Història verídica com hi ha món. el peix gros sempre es menja el petit i els malvats se'n surten de totes, no sé com s'ho fan.
Aquest final d'any t'està agafant una mica melancòlica. La meva àvia em deia "Déu te un bastó que pica sense fer remor". Potser no ho va veure Anísia, però segur que el governador romà va morir ofegat dins un barril d'anís quan arribaren els bàrbars.
A les Antilles asseguren que tenien un sant anomenat Rom, el qual, quan arribà a Catalunya, morí cremat.
Publica un comentari a l'entrada