*Aquest és un dels millors dies de l’any. Hauria de dir un dels que més m’agraden: la festa de la Saviesa, element o qualitat que tots hauríem de posseir o com a mínim intentar-ho.
El bellíssim i realista himne “Veni Sancte Spiritus”, avui i sempre, invoca i acosta tot allò convenient per a les persones i per al món en general. La saviesa és a la base de tota bondat; és bon criteri, no pas llibresc ni de laboratori, sinó simplement adreçat al sentit comú. A la bona gent.
Veus molt antigues de monjos sota altíssimes voltes han ressonat i ressonen amb aquestes invocacions. M’agrada repetir-me-les i entonar-les per la pau que donen i el significat que contenen. Proveu-ho.
Pensem-hi: no anem sobrats de saviesa i el dia d’avui sembla que hi ha una disposició generosa a repartir-la.
*
*
*
Fotografia O.X.
3 comentaris:
Ella, la Saviesa, ja hi era abans que el món fos, tal com es llegeix als Salms.
Ella, l'esperit femení de Déu, la Shekinah és la Mare del creat.
Per això invocar la Saviesa equival a invocar allò de més creatiu que tenim els éssers humans, ja siguin dones ja siguin homes.
Estimada Olga, el regal de la teva amistat també ha comportat per a mi un present de saviesa. L'amistat ens fa més savis perquè ens torna més indulgents. Et deixo doncs aquest poema amb la corresponent traducció per sumar-me a tot el meravellós i fascinant que hem compartit al llarg d'aquests dies inoblidables. Petons.
NON VOGLIO MORIRE
Ti sei fermata accanto all’acre spina
della rosa che splende nel giardino
di questa primavera di tristezze.
Adesso sai che morirò fra poco,
quando si spenga nell’immensità
il fuoco degli uomini e le donne.
Sono malato e muoio assieme a te
ma vivono i miei occhi dei tuoi occhi,
la mia pelle del caldo del tuo tatto,
i miei versi dell’oro dei tuoi sogni.
Sogni d’amore nati dal ristoro
che insieme edifichiamo, un’altra casa
dove sta un corpo stanco per morire.
C’è su di noi uno stormo di aquile,
mentre nella socchiusa camera del tempo
il nostro ultimo bacio sta per nascere.
NO VULL MORIR
T’has aturat al costat de la malvada espina
de la rosa que brilla en el jardí
d’aquesta primavera de tristeses.
Ara sé que moriré aviat,
quan s’apagui en la immensitat
el foc dels homes i les dones.
Estic malalt i moro al teu costat,
però viuen els meus ulls dels teus ulls,
la meva pell de la calor del teu tacte,
els meus versos de l’or dels teus somnis.
Somnis d’amor nascuts del repòs
que edifiquem plegats, una altra casa
on un cos cansat és a punt de morir.
Hi ha sobre nosaltres un estol d’àguiles,
mentre en l’entreoberta estança del temps
el nostre últim petó és a punt de néixer.
Certament, no sobra la saviesa en aquest món que cada vegada és més i més complex. Ni la bondat. Ni el sentit comú.
Però això no treu que hàgim d'esforçar-nos-hi. Si cal des de la poesia.
Estic llegint "Óssa major" i m'ho estic passant molt bé (no sé si és l'expressió correcta).
Si no et sap greu, em permetré la llicència de penjar algun dels teus poemes al meu blog Obstinacions.
Publica un comentari a l'entrada