“UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM...”
*
12-5-15
*
Quan sóc a la catedral m’agrada posar la cara al punt on el sol disposa
els reflexos dels alts vitralls. Ara groga, ara verda, blava o de color de
cirera. Criatura que juga.
De seguida penso la cançó d’en Raimon: “ Som una llum que no és llum; /
som una llum que se’n fuig; / som el gran fum de la terra.” La Terra gira i els
colors s’apaguen. Vaig escriure “La taronja a terra”, però en realitat sóc un
color a terra que es dilueix a poc a poc.
*
Interior de la catedral de Tarragona , foto d'OX
13 comentaris:
és trist, sobretot la part final, o m'ho sembla... per què?
.
La llum sempre hi és, i nosaltres sempre serem dins aquesta llum, és clar que metamorfosats en llum...
Aquesta cançó la cantava de petita a la coral de l'escola. En van gravar un disc fins i tot. Llavors no sabia que s'havia d'interpretar, ni com.
Les nostres llums hi seran per aquells que ens recordin. A poc a poc ens anem esfumant. Però molt a poc a poc.
Tot és pols i fum, no s'hi pot fer més, però sempre hi ha moments de llum a la vida, o al menys, així ho vull creure.
Una llum endebades.
Però no.
Olga, has pensat en una cançó d'un dels patriarques de la Nova Cançó.
Acabes el post amb "a poc a poc."
He pensat en una d'un altre patriarca, el Pi de la Serra:
"...A poc a poc ballem la dansa,
a poc a poc, de cop, a poc a poc,
a poc a poc sense recança..."
Espero que ahir passessis un bon dia.
I que per molts anys segueixis desembolicant regals. I premis!!
La llum viatja de molt lluny, per les grans extensions del temps, com diuen els teus versos. Llum i temps, en definitiva, són el mateix: el viatge de la matèria mínima dels fotons s'obre pas en la gran fosca del buit per crear l'espai. Som part d'aquesta llum. Però som molt més: som -potser- l'única ordenació de llum capaç d'entreveure'n el seu misteri i indagar-hi, tossudament,un i altre cop.
Espero que el teu aniversari fos càlid i lluminós!
Doncs a mi em sembla que és una llum que n'és moltes a la vegada, ja que pot il·luminar qualsevol cosa i en qualsevol color, depenent del vitrall per on passi...
Petonets, Olga.
Avui som color, i llum, i lluïm. Avui no ha d'haver demà. I els teus escrits llueixen com sols.
Doncs jo crec que cada dia fas més llum, més colors. Cada lletra que escrius és un raig de llum.
Som o no som... a ulls de qui?
Si la nostra voluntat és ser i estar, a veure qui s'hi oposa.
Olga, el fum, quan rep la màgica llum dels vitralls, ara groga, ara verda, blava o de color de cirera, reflecteix tanta o més lluminositat que totes les rajoles banyades pels raigs efímers que s’escolen per la catedral... Així també tu, estimada, el dia que siguis fum i no terra, brillaràs esplendorosament cada vegada que la llum d’uns ulls àvids de bona lectura, de bona poesia, es dipositi en alguna de les teves creacions. No estiguis trista!
Una gran abraçada!
Publica un comentari a l'entrada