EQUILIBRI PERSONAL
*
Avui començarà l’activitat frenètica dels polítics, aquella gent inquieta
que sempre bull com les flamarades del sol vistes per la NASA. Algunes de les
campanyes fereixen, com les que només tenen per destí l’atac despietat a la
població per aconseguir la desaparició del català/valencià/balear. Com si al
món no hi hagués altra cosa per fer... ells no, ells ficant la banya a la
ferida. Que es retirin a la cova, carai.
Per aconseguir la calma en temps bulliciosos, doncs, aconsello una estona
de repòs en alguna terrassa com ara la que he retratat, perquè a cada localitat
de Catalunya segur que n’hi ha de semblants, ombroses i en pau, que la intel·ligència agraeix.
Semblants i potser millors, però no iguals. Al recer de la Plaça de les
Cols, sota les escales de la catedral, aquesta terrassa permet contemplar en
distintes etapes els segles fets pedra: romànic, medieval, i vuitcentista. Les
fonts, sòlides i providents, són de finals del XVIII. Els porxos i el mateix
carrer de la Merceria són acollidors i hostatgen botigues a la mesura humana.
Seure a la terrassa amb bona ombra de troanes permet assumir sense
traumes el pas de turistes amunt i avall de les escales; deixar anar els ulls
que aviat aporten un lleu somriure de benestar entre les pedres daurades que
ens contenen; considerar el nostre equilibri personal, que serà engolit pel
conjunt monumental com ho han estat tantes generacions abans que la nostra; i
desitjar que els llops famolencs no envaeixin el país que estimem tant.
*
Foto d’OX
13 comentaris:
Els llops famolencs, Olga, no s'entretindran a contemplar passat i present, amb la bonhomia amb què ens ho proposes. Els llops famolencs només veuen un futur: el seu, ocupant el poder, per passar enriquir-se, a costa del que per a ells, sempre seran/serem, els seus súbdits. Així, la seva, és la concepció del poder que emana de Déu, i que baixa verticalment, il·luminant-los "a ells" i donant-los la barra i la suficient "xuleria", com per pensar que, efectivament, ells han de manar, i tots els altres hem d'obeir. I servir-los.
Malgrat saber-ho, prefereixo ignorar-los i mirar les pedres que m'envolten, i fer l'exercici que tu ens proposes: l'exercici d'humilitat que comporta saber apreciar el passat, veure el present tal com és i intentar apostar per un futur on els llops famolencs es retirin i ens deixin en pau.
Somir no costa tant!
Gràcies per fer-me pensar, la teva literatura, ja igui a través dels llibres o a través del blog, sempre m'ajuda a pensar.I això és bo!
Una abraçada.
(Disculpa el rollo i la filosofia casolana)
Efectivament, que els llops famolencs no facen malbé la llengua de mon pare i meua i, en aquesta terrasseta xarrarem una mica amb la nostra dona, home, o amic o amigues en aquesta llengua, interposant-nos a qualsevol armat d'ideals que vulga fer-nos-la callar.
Fa ja trenta anys em vaig adonar que ací a València calia tenir molts collons per a fer servir el català-valencià tothora, però jo ho faig! Si no ho fera no podria viure i als cap de pocs mesos, doncs, sí, me n'aniria, a un altre lloc, el dels derrotats, morts sense saber què ni com volien la seua realitat.
Vicent
Que bé que estarien tots aquests energumens enemics de la nostra llengua, tancats a la cova, tal com proposes.
No ens arronsarem i la defensant, a l'ombra d'una vela, mentre contemplem pedres il·lustres.
Fas bé de proposar equilibri, enmig de tants estirabots.
Una copa a la teva salut!
(la seguirem defensant)
Ui, sí, que ja comença la campanya dels polítics...Sort que només dura quinze dies, sinó seria inaguantable. Ens farem un tip de sentir coses que ens prometen , però que després no fan. Més val que passem i busquem com dius tu, un bon recer, on la calma ens allunyi de tanta oratòria barata...
Petonets, Olga.
Per aquests dies de campanya electoral ens cal un bon exercici d'abstracció, per tal d'evitar tot el que ens aboquen des dels diferents mitjans de comunicació i, a l'hora, pensar en aquell partit que menys ens enganyi i que ha de ser el destinatari del nostre vot.
Justament ahir vaig poder gaudir d'una hora llarga de contemplació, asseguda en un banc al passeig de Colom, amb les figures mòbils de turistes amunt i avall desfilant davant d'edificis de pedra... I jo allà, immòbil per fora, i per dins amb tants pensaments...
Un lloc i una mirada privilegiades. En efecte, les pedres són testimoni del pas d'homes, dones, generacions senceres, una rere l'altra. Les llengües també evolucionen, no sé si moren -tota llengua és una convenció de traços imprecisos, tant en el temps com en l'espai-, però sense dubte no es queden immòbils.
Trobarem algun cop un equilibri com a espècie?
Que bé saps convidar-nos a gaudir de les antigues pedres daurades pel sol! Ara mateix sento el desig d'una terrassa des de la qual pugui mirar com va passant la vida mentre el meu cervell divaga o no en la meva llengua. Qui podria expropiar-me l'idioma del meu pensament?
Un petó, Olga.
Les terrasses, encara que no siguin com aquesta, m'encomanen molta joia de viure. Els llops famolencs no pas.
Per sort fa bon oratge per seure en una terrassa d'aquestes i refrescar el paladar i la ment.
Crec que avui, 11 de Maig es el teu aniversari. Moltes felicitats. Que passis un dia molt feliç amb els teus molts amics, els teus llibres i els teus poemes. Espero que la llum del Mediterrani t'hagi despertat aquest matí, allà al Balcó on vius. Una abraçada
DIUEN QUE AVUI ES EL TEU ANIVERSARI,FELICITATS I PER MOLTS ANYS...
QUE EL CAMI DE LA VIDA ET SIGA PLANE...
I QUE LA QUOTIDIANITAT S'ET FAGI DOLÇE COMPANYIA.
Publica un comentari a l'entrada