“UNA LLUM QUE NO ÉS LLUM...”
*
12-5-15
*
Quan sóc a la catedral m’agrada posar la cara al punt on el sol disposa
els reflexos dels alts vitralls. Ara groga, ara verda, blava o de color de
cirera. Criatura que juga.
De seguida penso la cançó d’en Raimon: “ Som una llum que no és llum; /
som una llum que se’n fuig; / som el gran fum de la terra.” La Terra gira i els
colors s’apaguen. Vaig escriure “La taronja a terra”, però en realitat sóc un
color a terra que es dilueix a poc a poc.
*
Interior de la catedral de Tarragona , foto d'OX
és trist, sobretot la part final, o m'ho sembla... per què?
ResponElimina.
La llum sempre hi és, i nosaltres sempre serem dins aquesta llum, és clar que metamorfosats en llum...
ResponEliminaAquesta cançó la cantava de petita a la coral de l'escola. En van gravar un disc fins i tot. Llavors no sabia que s'havia d'interpretar, ni com.
ResponEliminaLes nostres llums hi seran per aquells que ens recordin. A poc a poc ens anem esfumant. Però molt a poc a poc.
ResponEliminaTot és pols i fum, no s'hi pot fer més, però sempre hi ha moments de llum a la vida, o al menys, així ho vull creure.
ResponEliminaUna llum endebades.
ResponEliminaPerò no.
Olga, has pensat en una cançó d'un dels patriarques de la Nova Cançó.
ResponEliminaAcabes el post amb "a poc a poc."
He pensat en una d'un altre patriarca, el Pi de la Serra:
"...A poc a poc ballem la dansa,
a poc a poc, de cop, a poc a poc,
a poc a poc sense recança..."
Espero que ahir passessis un bon dia.
I que per molts anys segueixis desembolicant regals. I premis!!
La llum viatja de molt lluny, per les grans extensions del temps, com diuen els teus versos. Llum i temps, en definitiva, són el mateix: el viatge de la matèria mínima dels fotons s'obre pas en la gran fosca del buit per crear l'espai. Som part d'aquesta llum. Però som molt més: som -potser- l'única ordenació de llum capaç d'entreveure'n el seu misteri i indagar-hi, tossudament,un i altre cop.
ResponEliminaEspero que el teu aniversari fos càlid i lluminós!
Doncs a mi em sembla que és una llum que n'és moltes a la vegada, ja que pot il·luminar qualsevol cosa i en qualsevol color, depenent del vitrall per on passi...
ResponEliminaPetonets, Olga.
Avui som color, i llum, i lluïm. Avui no ha d'haver demà. I els teus escrits llueixen com sols.
ResponEliminaDoncs jo crec que cada dia fas més llum, més colors. Cada lletra que escrius és un raig de llum.
ResponEliminaSom o no som... a ulls de qui?
ResponEliminaSi la nostra voluntat és ser i estar, a veure qui s'hi oposa.
Olga, el fum, quan rep la màgica llum dels vitralls, ara groga, ara verda, blava o de color de cirera, reflecteix tanta o més lluminositat que totes les rajoles banyades pels raigs efímers que s’escolen per la catedral... Així també tu, estimada, el dia que siguis fum i no terra, brillaràs esplendorosament cada vegada que la llum d’uns ulls àvids de bona lectura, de bona poesia, es dipositi en alguna de les teves creacions. No estiguis trista!
ResponEliminaUna gran abraçada!