L’EDAT DE LA
INNOCÈNCIA
*
27-12-13
*
Vull escriure un
record de Nadal grat i tendre, suggerit pel post ‘El Vel d’Harmonia’, de Teresa
Costa-Gramunt quan explica una seva vivència. Sé de quina manera algú
qualificaria el que escriuré i, no obstant, m’hi arrisco.
Era ‘cantora’ al cor del meu
col·legi, Carmelitas de la Caridad ara dites Vedrunes. Col·legi construït i
decorat per Jujol. La nit de Nadal, les monges convidaven les ‘cantores’ a
dormir al col·legi, als llits de les internes, que eren a les seves localitats
per vacances. Després de la missa del gall, les ‘hermanas’ ens oferien un
ressopó amb torrons. Elles i nosaltres fèiem una rotllana i cantàvem nadales i
més nadales ballant. Aquella momentània treva de la formalitat diària ens
enlluernava i estàvem contentes i engrescades. Veure les monges severes saltant
en rodó i també engrescades només era privilegi d’aquella sola nit tan
especial.
Els dormitoris de les internes eren
en una sala ampla, separats per paravents i cadascun amb els seus armariets
corresponents. Tot clar, tot pulcre, i nosaltres amb les nostres converses de
nenes, que no volíem dormir sinó enraonar. Però dormíem. L’endemà ens venien a
despertar els ‘angelitos’: eren les monges que cantaven finament amb el sistema
paper de seda sobre una pinta, ¿ho heu provat mai? Doncs això, angelical. Ens
llevàvem, rentàvem i ens servien l’esmorzar. Ja s’havia acabat la nit màgica i
ens acomiadàvem, les externes, les ‘cantores’, contentes d’haver viscut tal
privilegi. Jo diria que ens estimàvem: ens sentíem estimades pel col·legi i per
la família que ens esperava, i celebraríem el dinar de Nadal, però el moment
màgic i nocturn el portàvem al cor, com un somni.
Eren temps repressius. Tot es feia
en castellà –menys les nenes, que parlàvem totes en català, a l’inrevés dels
col·legials d’avui-. L’educació era segregada. La meva mare era de parla castellana.
I aquí sóc jo, tants anys escrivint en català i esperant –amb ajuda del meu
metge de capçalera-, el dia de la independència. Però el record, aquell
record... sols el puc comparar al Nadal que ens canta Bing Crosby, quan escriu
les seves postals, veu com neva i recorda la infantesa.
*
Col·lecció 'Autobiografia. Collage d'OX.
10 comentaris:
Res com aquests moments que, diguem-ho clar, ens fan tocar el cel amb les mans de l'ànima.
El cel de les promeses potser no existeixi, però aquest cel viscut, i reviscut ara a través del record, és real!
Avui en dia els rètols de les botigues són en català, i a dins la majoria parla en castellà.
La meva mare de petita era interna al col·legi i sempre m'explica que quan arribava Nadal preferia quedar-se amb les monges que no pas passar-lo a casa. Diu que s'hi estava més calent, li feien algun regal i s'ho passava més bé. Em sembla que també cantaven nadales com les que expliques. Quins records! No he sentit mai el cant angelical amb el paper de seda i la pinta, m'has deixat ben intrigada. Que acabis de passar unes bones festes d'any nou i Reis, Olga.
Tant és com algú qualifiqui el que diem, si el que importa són els records. Bonic post
Que el teu metge afini bé! Viuràs la independència, i continuaràs un bon tros de camí explicant-nos com és el món d'on venim i aquell per on transitem.
El trobo un record entranyable, Olga. Segur que si furguem en la memòria en trobaríem més d'un...L'edat de la innocència com dius tu, ens ha deixat, segur, empremta a tots...
Petonets nadalencs.
Jo també vaig viure els meus Nadals així, en majúscules i en edat d'innocència. Sentia com tots esdeveníem millors, cantava al Naixement del Nen Jesús i palpava en l'ambien familiar, pares i cosins, una atmosfera com la que, durant una estona, es viu a La familia Trapp.
Espero que tots veiem la Independència.
Salut, Olga.
M'agrada molt llegir aquesta mena de records d'infantesa, serà perquè jo no tinc tendència a recordar gaire i per tant a quest és un viatge nou i especial per a mi.
Bones Festes, Olga!
Gràcies per deixar-nos veure a aquestes nenes, elles els àngels, pel foradet d'una porta tan bonica. Molt bon any, Olga i que els Reis ens portin temps millors.
Només hi ha dues coses transgressores el desig i l'amor, el gaudi a miquetes, és com es beu aquest verí.
La infantesa ens porta records que ens fan a nosaltres mateixos, som no la nostra història sino aquells xiquets i xiquetes, pares i iaios inclosos.
Per cert ma mare també és de parla castellana, tot i que als tretze anys, el número de Déu, vaig aprendre de mon pare català-valencià, mon pare va lluitar en la tretzena brigada mixta de l'exèrcit republicà i parlava sempre en aquesta llengua, però per la maternitat del meu llenguatge jo li parlava en castellà, fins als tretze.
Jo la parlava fins als trenta anys quan m'hi parlaven, però un dia, fart com estava de tant de desig o millor de tant de gaudi cap a ella em vaig dir que sempre parlaria en la llengua de mon pare, en la que va morir i va nàixer.
No era una llengua per a engrossir el meu currículum, era la llengua de mon pare!
Bé, Olga, tots tenim records, el que cal és fer-los vius, i quina millor manera que amb la paraula, fora pors i angúnies.
Vicent
Publica un comentari a l'entrada