TRIPLE BUIT
*
16-12-13
*
“Quan vostè va escriure el llibre sobre els suïcides del Balcó, m’hauria
d’haver consultat a mi primer”, em diu un testimoni fiable, també amb domicili
proper. “Vindré a prendre apunts amb el bloquet”, li prometo.
Un dia el van avisar que un home es volia tirar pel
Balcó. Al buit. Hi va anar corrents per impedir-ho i l’home es resistia. Com
que l’amic és judoka, va immobilitzar a terra el pressumpte. Quan l’anava a
agafar per la mà, resulta que es troba el buit: l’home no tenia mà. Els
policies que venien amb les manilles tampoc les van poder fer servir.
El penúltim suïcida que va aconseguir tirar-se no tenia braços. N’hi ha
que demostren prèviament les intencions i n’hi ha que no. Trobo un pensament al
llibre que llegeixo i em sembla apropiat per explicar una altra classe de buit,
el buit interior:
“En què consisteix la soledat? ¿Es tracta d’una soledat que ens és
donada? ¿Existeix al nostre interior, atenta a l’oportunitat de créixer fins
que ens superi? ¿I què passa si algú es veu obligat a cedir a la soledat?”
(Mons Kallendoft, escriptor suec.)
Aquests dies al voltant de festes hi pot haver soledats que ens superin.
*
Ciutat de seda. Postal collage d’OX
7 comentaris:
Caram, quina casualitat, parlant de suïcidis... Avui, aquí al poble, una dona s'ha intentat tirar pel balcó, però han pogut aturar-la, no en sé els motius...
La solitud, de vegades fa estralls, quan no es tria i es converteix en amiga íntima...En canvi, quan és voluntària, pot ser molt plaent.
Bona nit, Olga.
Com amb tots els sentiments complexes, per sort hi ha molta literatura que ens ajuda a acostar-nos-hi. Jo encara el tinc una mica verd...
La solitud de vegades és dura i ens fa mal i d'altres la desitjem profundament. En el fons és el nostre alter ego, una forma d'amor que ens embolcalla i ens mareja. Com Moustaki je ne suis jamais seule avec ma solitude.
Un petó, Olga.
Per aquests dies fa la sensació que tots haguem de ser més feliços que al llarg de la resta de l'any, però no hi ha motius objectius perquè això hagi de ser així. I és quan es creen falses expectatives quan es produeixen més decepcions, algunes de les quals porten al desànim.
Jo he passat Nadals ben horribles. Que no tornin, si us plau.
La solitud pot ser terrible, però, alhora, és una bona companya, vull dir que d'alguna manera fa companyia. Ja ho deia Moustaki.
Els dies propers al vint-i-"buit" de desembre, augmenten les sensacions de solitud, d'enyorament. Són dies proclius a les exageracions sentimentals.
Olga, sempre ens fas pensar...
Fita
Publica un comentari a l'entrada