*
Revisitar l’Artiga de Lin, i sort del cotxe. Ho dic perquè les muntanyes són les mateixes, però les meves cames ja no, i n’he patit. Fa 50 anys, en el primer viatge de noces, vam començar el camí a peu. Cap a la meitat, es detura un cotxe i un home francès ens demana si volem que ens porti. Pugem. Era un metge cordial que solia caçar a la Vall. Pel camí va cridar algú, potser un llenyataire, que li va respondre des de mitja muntanya. Ell somreia. Quan vam ser al pla ens va ensenyar el Pas dels Aranesos i el nom de les muntanyes, i es va treure uns prismàtics per observar isards. Instruïts sobre el terreny. Sempre ens hem integrat a la terra que ens acull.
Això passava quan Dedieu era alcalde d’Aubert, districte de la Marcatosa; quan el rector ens convidava a una copeta de vi dolç i una dona del poble prenia Vicenç per un marxant. Quan esperaven Franco per inaugurar alguna central i l’escassa canalleta resistia hores agitant una banderola, total per passar com un llampec. Franco. La Vall tancada i concentrada, amb una personalitat tan distinta. Estrangers.
Camí de l’Artiga hi ha la Hont det Gressillon, que porta aquesta inscripció: “É amb anís sou molt millu”. Passem de llarg els Uells det Jueu, que ja coneixím. En un viatge posterior ens vam trobar un grup dels preciosos i robustos cavalls rossos que tresquen per l’Artiga. Eren al mig de la carretera i un mascle enfellonit empaitava una femella amb el seu poltre. Els altres, poltres i adults, s’ho miraven. La femella llençava guitzes i tots plegats ocupaven la carretera amb evident perill per nosaltres, perquè anaven encegats. Vam passar temor tot i ser dins del cotxe.
Enguany tot era plàcid. L’aigua fluïa pels vessants des de les alçades però el prat no tenia la flora exuberant de Tredòs. Arribaven furgonetes-taxi amb grups de gent que feien quatre passes per allà i se’n tornaven. Quantitat de cotxes particulars com a tot arreu. Els cinquanta anys es noten i tothom hauria d’admirar les belleses naturals i extreure’n les reflexions pertinents, cosa que no sé si fan, per les converses que se sentien. No obstant, ens vam aïllar dins d’una fageda. Una fageda sempre sol ser portentosa, però això ja ho explicaré demà.
*
Això passava quan Dedieu era alcalde d’Aubert, districte de la Marcatosa; quan el rector ens convidava a una copeta de vi dolç i una dona del poble prenia Vicenç per un marxant. Quan esperaven Franco per inaugurar alguna central i l’escassa canalleta resistia hores agitant una banderola, total per passar com un llampec. Franco. La Vall tancada i concentrada, amb una personalitat tan distinta. Estrangers.
Camí de l’Artiga hi ha la Hont det Gressillon, que porta aquesta inscripció: “É amb anís sou molt millu”. Passem de llarg els Uells det Jueu, que ja coneixím. En un viatge posterior ens vam trobar un grup dels preciosos i robustos cavalls rossos que tresquen per l’Artiga. Eren al mig de la carretera i un mascle enfellonit empaitava una femella amb el seu poltre. Els altres, poltres i adults, s’ho miraven. La femella llençava guitzes i tots plegats ocupaven la carretera amb evident perill per nosaltres, perquè anaven encegats. Vam passar temor tot i ser dins del cotxe.
Enguany tot era plàcid. L’aigua fluïa pels vessants des de les alçades però el prat no tenia la flora exuberant de Tredòs. Arribaven furgonetes-taxi amb grups de gent que feien quatre passes per allà i se’n tornaven. Quantitat de cotxes particulars com a tot arreu. Els cinquanta anys es noten i tothom hauria d’admirar les belleses naturals i extreure’n les reflexions pertinents, cosa que no sé si fan, per les converses que se sentien. No obstant, ens vam aïllar dins d’una fageda. Una fageda sempre sol ser portentosa, però això ja ho explicaré demà.
*
*
*
Pas dels Aranesos, al fons. Fotografia V. Roca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada