*
Qui més qui menys té memòria d’algun amor perdut, ni que sigui en l’adolescència. En amor, hi ha qui abandona i qui és abandonat. Un en surt indemne i l’altre ferit, a vegades de mort.
La contemplació dels arbres arrencats per la fúria del vent, que he anat comentant aquests dies, m’ha fet pensar en els amors perduts. En l’espessor del bosc, en caure l’arbre a vegades queda repenjat en un altre, com qui es dol de la seva pena sobre una espatlla amiga que el consola.
Si la caiguda és obliqua, algunes arrels encara s’arrapen a la terra i proven inútilment de mantenir amb vida l’arbre o almenys algunes branques. Com en els amors, llavors el patiment es prolonga i la tortura acostarà la mort amb una lentitud insuportable.
En el bosc, que és la vida, també es perd i es guanya. No sé si sobreviuen els exemplars més forts o els més ben adaptats, aquest és un dubte que sovint discuteixo amb família i amics. En els amors perduts, seria llarg d’explicar.
*
*
Qui més qui menys té memòria d’algun amor perdut, ni que sigui en l’adolescència. En amor, hi ha qui abandona i qui és abandonat. Un en surt indemne i l’altre ferit, a vegades de mort.
La contemplació dels arbres arrencats per la fúria del vent, que he anat comentant aquests dies, m’ha fet pensar en els amors perduts. En l’espessor del bosc, en caure l’arbre a vegades queda repenjat en un altre, com qui es dol de la seva pena sobre una espatlla amiga que el consola.
Si la caiguda és obliqua, algunes arrels encara s’arrapen a la terra i proven inútilment de mantenir amb vida l’arbre o almenys algunes branques. Com en els amors, llavors el patiment es prolonga i la tortura acostarà la mort amb una lentitud insuportable.
En el bosc, que és la vida, també es perd i es guanya. No sé si sobreviuen els exemplars més forts o els més ben adaptats, aquest és un dubte que sovint discuteixo amb família i amics. En els amors perduts, seria llarg d’explicar.
*
*
*
Postal de festeig dels meus avis. O.X.
4 comentaris:
La història d'un amor perdut, o malaguanyat, la vaig explicar a "La crisàlide". Per poc no hi deixo la pell. Per això tinc les meves reserves sobre l'amor romàntic, tot i que, per constitució psíquica, m'és difícil no concebre'l així.
El que deixa, se sent culpable, generalment, tampoc és que sigui massa feliç.
Jo aquest problema no el tinc, no he deixat mai ningú, amb una excepció que confirma la regla.
El que és deixat, pot convertir el seu dolor en art, i treure'n rendibilitat. L'aneguet lleig passa aleshores a ser un cigne bellíssim. No em canvio per la buidor del qui deixa, per res del món. Jo sóc fidel per naturalesa.
Un amor perdut és un amor passat també però ens queda una ensenyança pel següent pas, si bé no hem guanyat del tot en conservar aquest amor, tampoc hem perdut del tot doncs hem après una lliçó.
A Teresa, Helena i Manel, que heu tingut la gentilesa de deixar un comentari, us he de dir que totes tres opinions m'han fet reflexionar. Les he afegit al meu debat propi sobre l'amor (o els amors) perdut.
En un altre sentit de coses, vaig voler recuperar els amors dels meus avis. Els avis només els coneixem de jaios.
Vaig guanyar el premi Josep Pla amb "Interior amb difunts", que recreava la joventut i primera maduresa dels enamorats a través de la seva correspondència i amb el fons dels pintors i músics d'aquella època tan apassionant del canvi de segle.
Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada