*
Sant o de Glòria, n'hi ha per a tots els gustos. Aquest dissabte és paradoxal: anhel i tristesa. És vigília en tres sentits: vetllar un cadàver, vetllar una memòria i esperar l'endemà ple de promeses glorioses.
Quietud: el cadàver ja és net, ungit, voltat de flors i ciris. Plors continguts dels creients fidels. També càlculs de futur. El pensament és una amplitud que va del record llunyà a l'estratègia de futur.
Olors que volem oblidar; foscor glauca.
Es celebraran les cerimònies del foc, vetlla en la nit d'amples esperances; enormes ciris pasquals clavats d'incens, que mantindran viva la flama de la vida, invocada en llargiues salmòdies. Es beneiran els sants olis que serviran per confortar els moribunds. "Ja ha begut oli", es diu de qui està a les últimes. Aquesta referència ja s'ha perdut en el llenguatge d'ara.
Quan era noia no podíem tocar el piano ni cantar. Un vel funerari recobria el dissabte com una calitja. Ara el vel d'aquest temple s'ha esquinçat; però també hi ha un halo funerari que s'estén per les carreteres sense fi, amb la sang sobre l'asfalt. La mort només ha canviat de lloc.
Al mar assolellat d'avui, després de la pluja nocturna, els barcos també vetllen: verd, vermell i, sobretot, un que despunta a l'horitzó i avança; l'aventura, les vides de les tripulacions exòtiques, tan lluny dels costums del lloc: el mar té horitzons però també obre horitzons, mai els tanca.
La gent corre, fa esport. Els veig passar, com deia Proust, apressadament cap a la mort. Altra gent recull les mones; els obradors de pastisseria, d'olors acollidores i confortants, no donen l'abast: ous de la vida, la vida s'obre pas, es mou, i a nosaltres ens sembla que una Pasqua és continuació de l'altra, sense temps entremig.
A la tarda sortirà la processó de la Soledat, lluïda. La mare sola. Quantes mares soles. Anit, en amable tertúlia a l'estudi del Pere i la Cèlia a la Baixada de Misericòrdia, discutíem amb Lluís M. Moncunill i la Maria Martí l'evolució perceptiva de la divinitat en el temps i el que resta del missatge evangélic com a norma i observació de vida. Amb tambors paramilitars de fons.
Però avui surt el sol i el llevant mou les iuques.
*
Fragment del Dietari de Setmana Santa.
*
*
Quadern amb armat. 1936. Col·lecció Vicenç Roca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada