Cascais.
*
Tren a Cascais en un matí gris, ventós, clapat de sol a estones. Pel camí, paisatges residencials sense massa rellevància ni interès. Enormes blocs d'habitatges a primera línia de mar. La freqüència de trens és envejable, perquè des de Tarragona no podem anar als pobles del voltant només que d'hora en hora i no sempre.
Veiem grups d'escoltes ben cepats, amb els barrets de reglament. Semblarien nazis si no fos perquè també n'hi ha de negres. A la platja seiem al bar Escotilha, entre les roques. En una taula una dona rossa llegeix Allende mentre el vent li remou els cabells. Darrere, una noia amb ulleretes va escrivint. Jo també. Un cambrer té una petita llenca de terra entre paret i roca, amb plantes aromàtiques, i en treu un brot de menta. Marea baixa.
Mandregem per la platja mentre uns calafats arreglen la barca; busquem vidres polits i per poc ensopego amb una dona grossa pits enlaire que pren el sol: fauna marinoterrícola.
Tota la població fa olor de carn a la brasa. Fums lleugers.
Dinem dins del Ponto Final, que té bona terrassa fora, pels turistes. Bacallà i frango (pollastre). Dos homenots cepats s'atipen de sangria. Són d'aquí, colrats, forçuts. Observo que al local la gent de la casa canta i feineja, cosa que no sentia des de feia anys. Un cuiner gran, amb enorme gorra emmidonada, treballa a la vista del públic amb una celeritat envejable. La noia ajudant, pàl·lida, taral·leja una cançó.
Prenem arròs dolç fet per la mare del propietari, una jaia que canta dins de l'obrador, vestida de blanc i amb gorra. Els felicito per cantar en comptes d'engegar la ràdio, i els explico que tenim un refrany: "qui canta els seus mals espanta". Somriuen. Hem establert una complicitat, també amb la noia del taulell. La mare és la senyora Miquelina.
Ensenyança: ¿per què no cantem nosaltres? Vull dir la nostra gent en general. Tenim millor situació però ens queixem de tot fent morros de pam. ¿Cal recuperar la santa simplicitat, ja de retorn de tantes coses?
*
*
*
Heura atlàntica. Collage d'O. X.
1 comentari:
Durant uns dies hem viatjat amb tu a Lisboa... A l'Alfama, per ser més exactes.
Viatjar i contrastar-se. Diàleg entre el Jo i el Tu...
Tenir no és garantia de res, ells, que no posseixen (materialment) gran cosa, canten i nosaltres que tenim més del que necessitem, fem morros. Alguna cosa falla.
Falla l'amor a la vida, l'agraïment pel fet de viure.
Publica un comentari a l'entrada