DIA GROC
*
25-4-14
*
Acabo de llegir el diari.
El deixo a un costadet.
Miro de cara a la paret:
¡ai, deumeuet!
¿què hi faig, aquí asseguda?
A la verge de fusta li ha caigut una cama,
verge per vestir, que porta mantellina i vano.
La cameta és a terra i penso en “La cucaracha...”
però aquesta figura mai no havia caminat,
ni s’ha pintat, i encara porta al peu, a llapis,
la sandàlia dibuixada que li va fer el decorador.
Inacabada, com jo, com la simfonia de Schubert,
com tantes coses que la mort no ens deixarà acabar,
curts de vida com som, i sense peu.
*
12 comentaris:
Tots els curts fossin com tú !
En aquest poema, reconstrucció d'un sentiment de l'ànima. Literatura en estat pur.
Costadet, deumeuet, paret...
Xiulet. Suposo que el vas sentir a les orelles quan la Marta Sempere et va anomenar ahir al vespre, a l'Hospitalet de Llobregat, en la presentació de "Fils de Vidre".
Més importa tot allò que s'ha pogut acabar que el que resta pendent.
M'agrada molt... Som éssers inacabats i imperfectes, aquesta és la nostra gran perfecció! De petita no m'agradava gens la cançó de "La cucaracha", no entenia perquè no podia caminar si només li faltava una poteta al darrere.
Llarga vida Olga inacabada, com diu la Maria Dolors, tots els curts fossin com tú!
Jo de jove em volia menjar el món, i de gran continuo volent menjar-me'l. No sé què hi fem aquí, sinó. I a mi també em manca un peu!
1. Cançó sàdica, era?
2. Un dia, però, caminaran tots.
3. Tots junts.
4. Ajuda.
Molts ànims, estimada Olga!
Una abraçada.
T'escric.
Ara que encara hi som acabem totes les coses que poguem...No hi ha ningú perfecte.
Bon cap de setmana, Olga.
Com t'entenc, Olga. Quan ens fallen les cames de cos, però, tenim la sort de conservar les de l'ànima.
Suposo que sempre ens quedaran coses per acabar, però això es viure, no?
Publica un comentari a l'entrada