VEUS DE FONS
*
29-11-13
*
Decideixo que
cal fer la neteja dels vidres. Les dobles finestres de casa són difícils de
manejar i necessitem algú amb força que les desmunti. Sol ser pels volts de
Nadal. Sí, hi haurà uns quants dies que podrem veure un paisatge diàfan, abans
que l’aire marí i els vapors de les indústries ens les embrutin de nou.
He regalat els primers calendaris d’Advent amb
xocolatines, una per cada dia. Repasso que hi hagi prou felicitacions de les
que vaig fer a Mont-ral a l’estiu. El temps s’imposa. Els cantaires ja fa dies que anuncien els seus concerts. Les botigues han tret els primers arbres
guarnits al carrer. Avui hi ha l’encesa de l’avet gegant a la Rambla. No parlo
de l’enllumenat especial, que ja va arribar (apagat, és clar) en acabar
l’estiu.
Gairebé el temps i les circumstàncies m’asseguren que
em portaran fins Nadal. Dic gairebé, perquè mai podem mantenir
certeses i cal deixar una escletxa pel dubte. He escoltat les meves paraules
demanant els que han de venir a netejar vidres i em semblava que no les deia
jo: era el temps qui m’empenyia a dir-les. I he pensat que, com els ocells
migratoris o com els animalons que hivernen, hi ha dins meu alguna veu de la
natura antiga, un costum heretat i ancestral que dicta, inexorable, els moments de la meva vida.
*
Finestres. Dibuix d'OX
10 comentaris:
Semblen les veus del que un corrent d'historiadors van encertar a anomenar la intrahistòria, allò que, en efecte, de vegades parla en cada un de nosaltres com si fos ancestral, herència, llegat d'espècie que ni tan sols sembla que hàgim d'hagut de molestar-nosa aprendre. deu ser allò configura el teixit d'aquesta realitat tan esmunyedissa i en canvi indestructible que es diu nació.
Val la pena escoltar les veus quan ens vénen transmeses amb la sobrietat i elegància que sempre hi esmerces.
Una abraçada.
PS_ M'he permès la llicència de citar el teu bloc dues vegades a la meva darrera entrada. espero que la teva generositat m'ho sàpiga perdonar.
El temps s'imposa sempre però saps com no deixar-te enxampar. Fer les postals de Nadal durant l'estiu n'és la prova.
Observar la vida a través d'uns vidres nets és un goig.
El temps ens transporta sempre, en cada estació. En aquest cas, Nadal, em deixe transportar de grat, però moderadament.
Jo he fet també la felicitació de Nadal, l'he preparada fa només uns dies, i m'ha agradar fer-ho. És la que enviaré al cercle reduït d'amistats.
Ai las, jo ja he perdut totalment aquest costum d'enviar felicitacions de Nadal, xocolatines d'advent i, quina tristesa, cartes manuscrites. Suposo que és el pas inexorable del temps i les modernitats que arriben i, algunes, ens convencen. Guardo, però, amb una estimació infinita, una capsa de sabates plena de les cartes que, en altres temps abans de l'arribada dels mails i dels mòbils "intel·ligents", van arribar algun dia a la meva bústia. Moltes són d'amics, per diverses puntes del món, moltes altres, però, són d'amor, que d'alguna forma, ha queda fossilitzat en aquests trossos de paper.
Ai las, i tot això ja ho he perdut.
A tots ens mouen els atavismes, crec. Alguns més que d'altres, però. Les tradicions són maques d'observar, malgrat tot.
De vegades penso que són les tradicions les que ens fan seguir a nosaltres, vulguis o no, perquè tenen tanta força que ens empenyen encara que protestem...
Una abraçada. Olga!
Suposo que cada tradició que torna ens recorda que encara i som per gaudir-ne i penso que és molt important...
Jo solo ser de les que esperen a última hora a fer les felicitacions i cada vegada en faig menys; suposo que el telèfon i els correus electrònics, les substitueixen sovint, però no és pas el mateix...
M'ha fet gràcia això que dius dels vidres, perquè a mi me'ls venen a netejar de tant en tant i sempre els dic que s'esperin una mica, que encara veig el carrer...
Petonets i bona setmana, Olga.
Amb el temps, que tant anomenem, he anat mig oblidant l'enviament de felicitacions. Acostumo a fer missatges per correu electrònic i, de vegades, hi afegeixo una pintura que m'agradi.
Llegeixo dos cops el teu apunt. A mi em passa el mateix peró, està clar, que jo no ho sabria dir com ho dius tu. En mi hi ha veus d'autòmat, són les que em fan les feines que mai no faria, gestions, arranjaments...voldria tenir el cap quasi sempre immersos en textos estimats però, llavors, qui em farà les feines quotidianes?
Salutacions afectuoses, Olga!
En aquest temps actual que es valora la immediatesa, enviar felicitacions nadalenques d'autoria pròpia esdevé tot un luxe, i més encara quan es tracta de petites obres d'art.
Just acabo de penjar un apunt al blog on també parlo de veus, i ara llegeixo el teu... Sens dubte podem parlar de connexions, o de sincronies.
Publica un comentari a l'entrada