SOLITUD
* HONORS * OBRA
*
23-11-13
*
Entre
música i música per celebrar santa Cecília a casa, llegeixo un adéu al poeta
Jaume Sisterna, escrit per Jesús Lizano en un suplement de cultura. Curiós, molt
curiós: ens acosta el pensament d’un llibertari.
Lizano
diu així en el seu article de record referit a Jaume Sisterna: “(...) No tenia
gaires contactes dins del món literari, ni va rebre premis rellevants, ni
medalles d’or ni qualsevol d’aquests honors que els dominants literaris
distribueixen. Possiblement perquè el que ell buscava era fer la seva obra, no
cap dels honor socials establerts per la política literària (...)”
Ja
hi som amb els prejudicis. Al món literari hi ha de tot, com a tot arreu. Però
el que busquem els autor literaris, jo la primera i almenys els que jo conec i
molts dels que els lectors coneixen, és fer la nostra obra, i com més ben feta,
millor. Així és la literatura. Si arriben premis i distincions, benvinguts. Si
no arriben, cada autor sabrà molt endins seu, o potser no ho sabrà si no
s’analitza, quins són els motius de no ser conegut o reconegut. La solitud
diria que la patim una gran majoria d’escriptors. En canvi, les “medalles que els dominants
literaris distribueixen”, la política literària o llibertària o el
silenci dels premis, a vegades no tenen res a veure amb l’obra i la qualitat de l’obra; hi ha raons 'extraliteràries' de tothom conegudes. Com diu l’evangelista, no busqueu, perquè si a banda de la feina arriba alguna cosa més, serà
afegida. És clar que també ens assegura: qui busca, troba. Quanta paradoxa, en el viure... De totes maneres pareu compte, llibertaris i mandarinets.
*
Postal
collage d’OX
8 comentaris:
Hi ha els dos extrems: els que ens volen fer creure que la bona literatura ha de ser super-vendes i super-premiada i els que diuen que són millors (o més autèntics) els escriptors que no busquen cap reconeixement públic. Com sempre, ens haurem de quedar en el munt mig.
Penso que l'ideal per un escriptor/a
hauria de ser escriure el millor possible, per estar satisfet/a, del treball ben fet...I normalment, això fa que agradi... Els premis no han pas de ser cap finalitat, sinó un regal afegit.
Petonets, Olga.
És curiós com tampoc els 'no oficials' escrivien gaire sobre aquest poeta fins que no ha mort, segons diuen, en la pobresa.
Hi ha de tot a tot arreu, els minoritaris o 'ocults' sovint també cerquen l'adoració dels seus cercles, elitistes en el fons.
I a banda d'això, tot són gustos i també moments vitals, en poesia, en música i en gairebé tot.
Recordo fa anys un debat amb un professor de llengua de l'escola sobre això de si tothom escriu per a ser llegit o n'hi ha que no tenen aquesta intenció, cosa aquesta que ell defensava, sense arribar a convèncer-me.
A mi em sembla que la persona que escriu sí que, en el fons, aspira a ser llegida i que li complau saber que la seva obra ha agradat. Però aquests premis literaris a què et refereixes, Olga, no necessàriament han de ser garantia que l'esmentada obra hagi agradat els lectors. De vegades la persona que escriu agraeix més un correu privat o un comentari d'algú a qui ha emocionat una obra concreta que no pas si hagués rebut un reconeixement oficial... Però aquest tema donaria per a moltes hores de conversa...
Una abraçada!
Suposo que cadascú tria el que més li agrada.
La meva idea és escriure per a mi, per a llegir-me a mi mateix i sentir que el que he escrit ha quedat com jo volia (o millor de com jo volia). Les coses van bé quan sento, sense dir-ho a ningú, que allò que escric és massa bo per haver-ho escrit jo. Les coses van bé també, i paradoxalment, quan sento que el que he escrit no val res, però ho torno a llegir al cap d'una setmana i ho veig del tot diferent.
Ni que escrigui per a mi intento, alhora, no tancar-ho a qui vulgui llegir-ho. Però és veritat que als premis hi ha massa pompa, massa honors, massa... embafament... i nul o escàs tractament de l'obra. Als lliuraments de premis trobo a faltar una exposició més detallada de l'obra premiada (no dic explicar de què va la història, però sí explicar-ne una mica més l'ànima).
El que no m'agraden són alguns grupets elitistes que giren entorn del món literari, a diferents nivells, i que consideren que tots aquells que no tenen la seva visió del món són uns arrossegats; tot molt dissimuladament, i de vegades no tan dissimuladament. Per això cada vegada m'allunyo més d'ambients de formalitats poc sinceres que exerciten amb avidesa l'adulació i l'afalac.
El premi més gran d'un escriptor, i potser l'únic, és allò que ha escrit, llegit sota una finestra que reflecteix llum saura o acarabassada, mentre el sol es pon, amb un te damunt la taula i una llar de foc crepitant.
Una època vaig conèixer Jaume Sisterna, que venia a les tertúlies de la Rosa de Sant Martí, que va crear i animava Anton Sala-Cornadó, un poeta molt mal conegut.
Sisterna es reia una mica -o molt- de la meva poesia, tan plena de fronteres tocant això que en diem el transcendent... La seva era tot el contrari.
"Qui busca, troba", em quedo amb aquesta versió!
Els escriptor necessitem un cert reconeixement a nivell dels nostres mèrits; amb tot, quan veiem els sous que tenen i la parafernàlia que gasten alguns membres de la Generalitat i altres estaments, ens fa la sensació que treballem per amor a l'art. I així és.
Publica un comentari a l'entrada