ESMOLEM LES EINES
*
26-9-12
*
Ja som al refugi d’hivern, a la casa que m’ha vist néixer. Com era
d’esperar, els problemes de l’ordinador han fet acte de presència. Penso que,
com els anglesos, tenim petits elfs de la llar que ens esperen per fer-nos la punyeta. Per això els
antics romans tenien tots a les seves cases uns petits altarets dits arules, on
oferien alguna fruiteta, verdura o poca coseta, per tal d’acontentar els deuets
domèstics i que els deixessin en pau. La saviesa ve de lluny i val més tenir-la
en compte, per si de cas.
Les eines de l’escriptor
sempre han d’estar ben esmolades, sigui a mà o pagant el Pep, com jo he de fer
perquè no en sé més. Les paraules han de sortir precises, en so de pau o de
guerra, segons correspongui al moment. Des que hem descobert la 13, anem com
esperitats. Fa pocs dies hi sortia una víbria verinosa parenta de militars que,
amb uns ulls que li botien, assegurava que l’Exèrcit està facultat per la Constitució per
intervenir quan calgui a Catalunya, que vol dir, ben interpretat pel televident
català, quan els surti dels pebrots. Ai, la paraula esmolada, ai els bisbes...
Jo estimo els percebes, que
també tenen bon bec esmolat. La meva mare en comprava, però s’han tornat
prohibitius. M’agraden però me n’estic. Ara bé, com a símbol em valen: arrapats
a les roques més perilloses dels mars embravits, resisteixen els embats i les
temptatives de desarrelament. Com haurem de fer nosaltres. Com ja anem fent.
Editorial Meteora m’anuncia la
sortida imminent de “L’agonia de Severià Vargas” en format butxaca, perquè
arribi a tothom. Al·leluia si així és. Severià és aventurer, un gallec de casa
bona que de nen s’embarca avorrit dels franquistes i es busca la vida fent de
tot i donant gairebé la volta al món en vaixells distints, fins recalar en una cova
de la costa de Tarragona, a la platja que hi ha just sota el Balcó, i allà viu
amb una certa comoditat de vida, la dels desarrelats que troben un niu per als
seus últims anys. Jo diria que és un percebe que no han pogut vèncer. Severià
no mor, perquè tots els mars, i sobretot els descrits pel gran Alvaro
Cunqueiro, guarden els seus secrets que jo em crec, com a bona celta que sóc
per la meitat de la meva herència genètica.
Esmoleu fi, doncs, escriptors,
periodistes i consumidors de percebes.
*
Collage d’OX.
11 comentaris:
M’agraden les històries d’elfs, crec que a casa a vegades se’n passeja algun, hi posaré un petit arules, no vull que marxi.
Avui he descobert aquesta història d’en Severià... la buscaré, m’has encuriosit.
A Islàndia, on hi vaig fer cap aquest estiu, n'estan molt dels elfs i les seves històries. De fet, em van arribar a explicar que havien desviat la direcció d'una carretera per no tocar un lloc on es creu que hi habiten. No sé si deu ser història real o llegenda. En tot cas, una cultura tan íntimament lligada a la natura i al seu esdevenir com la islandesa és normal que conservi un fort arrelament a les creences que sorgeixen, com no pot ser d'altra forma, de la natura i la terra.
Per cert, la falç la tenim ben esmolada...
Aixx, jo també vaig descobrir la 13 (i alguna altra) i vaig al·lucinar en colors, com diuen els nanos. Tots els de la taula rodona: tots! si es mosseguen la llengua s'enverinen!
Quant als elfs, tranquil·la, que n'hi ha per totes les cases.
La història de Severià a mi em va agradar molt, segur que si surt en format butxaca tindrà molta sortida! Felicitats!
jo continuo en busca d'editorial...
(busca, no pas captura) ;)
Haurem de deixar una mica de formatge al costat del ratolí, doncs...
Estaré a l'aguait del teu llibre, Olga, si és que arriba al Penedès.
I sí, cal tenir ben esmolades les eines, perquè cada vegada faran més falta.
Una abraçada!
Sóc escèpitc de mena, ho sento. Però comprenc que si vegeu la 13 (mai l'he vista) parleu dels elfs. :)
Com a bona catalana i amiga de la muntanya, deixa els elfs pels anglesos i ves al Pallars a buscar uns quants minairons. Faran la feina mentres dorms.
Deixa la 13 . Ets masoquista? A mi els bisbes ja saps que no m'agraden. Però no tots són Roucos...
Una abraçada: Joan Josep
Jo ja he vist alguns blocaires amb l'eina esmolada. I també els diaris en són plens.
Resulta sospitós que a alguns se'ls ompli la boca de lleis i de Constitució, alhora que menystenen les expressions democràtiques.
Res, que caldrà esmolar l'eina.
Si ens han d'enviar els tancs, potser que cavem trinxeres i aprenem a fer barricades...És clar que diuen, gos que lladra no mossega...
Bona nit Olga.
Crec que ens toca aïllar-nos del soroll de les víbries, excepte de les que ara per Misericòrdia van treure el seu foc benigne i espectacular, per recordar-nos que comença el cicle de tardor i l'encalç de l'hivern. A les seves portes haurem decidit ja qui pilota el vaixell cap a la consulta per la independència. Només per alliberar-nos de tant de verí ja tenim tota la raó per votar SÏ.
En primer lloc, llarga vida (literària) a en Severià!
Pel que fa a les eines sempre s'han de tenir ben esmolades i treballar fi. Sempre és bo treballar fi, però en aquests moments històrics més que mai. Aquí barruers no en volem ser...
Publica un comentari a l'entrada