ESMOLEM LES EINES

ESMOLEM LES EINES

*

26-9-12

*

Ja som al refugi d’hivern, a la casa que m’ha vist néixer. Com era d’esperar, els problemes de l’ordinador han fet acte de presència. Penso que, com els anglesos, tenim petits elfs de la llar que ens  esperen per fer-nos la punyeta. Per això els antics romans tenien tots a les seves cases uns petits altarets dits arules, on oferien alguna fruiteta, verdura o poca coseta, per tal d’acontentar els deuets domèstics i que els deixessin en pau. La saviesa ve de lluny i val més tenir-la en compte, per si de cas.

      Les eines de l’escriptor sempre han d’estar ben esmolades, sigui a mà o pagant el Pep, com jo he de fer perquè no en sé més. Les paraules han de sortir precises, en so de pau o de guerra, segons correspongui al moment. Des que hem descobert la 13, anem com esperitats. Fa pocs dies hi sortia una víbria verinosa parenta de militars que, amb uns ulls que li botien, assegurava que l’Exèrcit està facultat per la Constitució per intervenir quan calgui a Catalunya, que vol dir, ben interpretat pel televident català, quan els surti dels pebrots. Ai, la paraula esmolada, ai els bisbes...

      Jo estimo els percebes, que també tenen bon bec esmolat. La meva mare en comprava, però s’han tornat prohibitius. M’agraden però me n’estic. Ara bé, com a símbol em valen: arrapats a les roques més perilloses dels mars embravits, resisteixen els embats i les temptatives de desarrelament. Com haurem de fer nosaltres. Com ja anem fent.

      Editorial Meteora m’anuncia la sortida imminent de “L’agonia de Severià Vargas” en format butxaca, perquè arribi a tothom. Al·leluia si així és. Severià és aventurer, un gallec de casa bona que de nen s’embarca avorrit dels franquistes i es busca la vida fent de tot i donant gairebé la volta al món en vaixells distints, fins recalar en una cova de la costa de Tarragona, a la platja que hi ha just sota el Balcó, i allà viu amb una certa comoditat de vida, la dels desarrelats que troben un niu per als seus últims anys. Jo diria que és un percebe que no han pogut vèncer. Severià no mor, perquè tots els mars, i sobretot els descrits pel gran Alvaro Cunqueiro, guarden els seus secrets que jo em crec, com a bona celta que sóc per la meitat de la meva herència genètica.

      Esmoleu fi, doncs, escriptors, periodistes i consumidors de percebes.

*

Collage d’OX.