24-9-12
*
TRÀNSIT
*
Demà a primera hora deixarem la muntanya i baixarem a la ciutat. El foc a
terra s’haurà apagat, les mallerengues i els pardals no trobaran gra a la
menjadora, les finestres no mostraran l’anar i venir pausat a l’interior amb el
talleret de retalls pels collages, mi les feines de Vicenç entre plantes i
arbres i fent bastons de boix i avellaner.
No he encertat gaire les
lectures. No sóc tan benvolent com alguns amics lectors dels blogs. Confio
trobar nous i vells tresors literaris per passar les vetlles d’hivern.
He esperant en va sentir caure
la pluja a les teules mentre era al llit. Ni gota. Torno amb l’ànima eixuta,
amb fam d’aigua, com els boscos. Sort que la intensa boira amanyaga els sectors
alts de la muntanya. Però avui el vent castiga de nou.
No m’espanta l’expectació
política, l’atmosfera creada a partir del 12. Però em revolten les mentides
feridores de tants espanyols amb privilegi d’opinió a televisió i premsa. Molts
es diuen cristians, doble mentida. Aleksander Nevskij, l’heroi del segle XIII,
es va estimar més posar el seu poble sota l’advocació dels tàrtars que del Papa
guerrer que pretenia conquerir Rússia: l’argument era que els tàrtars
preservarien més les essències i caràcters de Rússia que no pas els catòlics.
Prokofiev li va dedicar una esplèndida cantata que, en origen, va servir de
banda sonora per a la pel·lícula d’Eisenstein, del mateix títol. ¿Qui vetllarà,
doncs, per nosaltres?
Les armes s’alcen aviat en
mans dels poderosos, religiosos o no. Som poble reduït i feble, però que vol
fer del seu territori una nació pròspera. No tenim exèrcit, però el poble
catòlic invoca sovint el “Señor Dios de los ejércitos”, i al nostre voltant la
mala fe es desferma en baves bilioses. Tornaré al nostre refugi d’hivern sense
perdre l’esperança de la terra promesa.
*
Collage d’OX per a Autobiografia.
6 comentaris:
La terra promesa, quina manera més maca de dir-ho.
Fe, esperança i caritat (amor), virtuts teologals que van bé per a tots els temps! Conrear-les, viure-les de debò, són la terra promesa que anem fent.
Compartim la fam d'aigua i la ràbia per veure com tothom s'apunta a fer-se l'amo de idees antigues d'un poble vell i gastat que, per un dia, es va creure que tot era possible. Vergonya cavallers, vergonya!
A mi em preocupen més els catalans amb complex d'esclau, disposats a deixar-se humiliar fins a la desaparició, llepadors de les engrunes que aquells "cristians" els van deixant com si fossin un elixir vital. Amb l'embat dels que ens amenacen amb els tancs i ridículs consells de guerra ja s'hi compta. Amb els catalans d'ànima esclava és amb els que tindrem més disgustos.
Veig que fas una especie de transhumància, a la tardor baixes de la muntanya cap a la vall, al refugi d'hivern...
Segur que tots els éssers de la muntanya, tant els inerts com els bellugadissos, et trobaran a faltar...
Petons.
No hem de tenir por als que borden, incapaços de mossegar. Ja se sap que el poble català ha patit les escomeses dels bàrbars, però eren altres temps.
Algú s’imagina els tancs passejant-se per Barcelona?
Les principals nacions del món auguren la llibertat de Catalunya, que ja no pot aguantar més les ineptituds ni la mala fe.
Publica un comentari a l'entrada