*
9.5.10
*
L’economia és l’elefant. Els particulars som les ampolletes de vidre fràgil. Els lladronicis i la mala gestió econòmica dels que ens governen són una vertadera amenaça per al poble, perquè polítics i empresaris s’enriqueixen a costa de les nostres vides. Elemental. Només així s’entén la lluita pel poder. En canvi no hi ha lluita per ser poble.
El meu pare i els seus amics, joves del que en deien bona societat tarragonina i autors de bromes memorables, havien fundat la República de Waikiki, que tenia la seva seu en una caleta amagada i abrupta de la costa de Tarragona. El nom que ells hi van donar s’ha fet popular i es manté, però no l’esperit. Prohibien l’entrada a les seves xicotes que, en canvi, els brodaven els banderins de la República. Un cop l’any es feia l’arròs nacional. Tenien un diari que es deia “ El rot de Waikiki”, del que encara conservem algun exemplar. Cada membre de la colla era ministre i, si hi havia algun castigat, aquest era el que feia de poble. Deu ser llei de vida, i així ens sentim, castigats però sense república.
*
*
Collage d'OX
4 comentaris:
Una vídua s'ha hagut de vendre un petit immoble, propietat de la família del marit i guanyada amb el treball de tota una vida, per pagar el canvi de nom de la casa que compartien. La dona està que trina, ja que sospita que Saura i els seus ja s'ho han polit. Somnia amb una "república independent"...
I alguns enamorats de la natura, hem heretat la República de Waikiki, i la prenem conscients que pertany als nostres descendents (als de tota la humanitat), com tots els tresors que amaga la mare Terra.
Tots tenim la nostra pròpia República de Waikiki però què difícil és traure-la cap a fora!
Les il·lusions, malgrat algunes ser utòpiques, ens donen vida.
Visca la República!, també la de Waikiki.
Publica un comentari a l'entrada