*
3 de maig 10
*
No amb el lliri a la mà sinó amb dos llibres, blanca entre lliris blancs, amb mirada de núvol rosa baixa una escala de llibres. Se la veu entristida descendir al lloc que els homes li han destinat en la literatura, ella, a qui haurien de besar la preciosa i blanca sabata que calça el seu peu de pas elegant.
“La cançó del lliri d’aigua / si la voleu escoltar,/ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar...”, ens recorda Frederic Soler al drama de títol "El lliri d'aigua". Hi ha obres que no resisteixen el pas del temps. Altres sí. El suïcidi del lliri d’aigua, que es deia Àngela, es va emportar una vida riu avall, cap al mar, com meditava Jorge Manrique.
El lliri d’aigua, amb els seus llibres, baixa l’escala de la vida i aviat la seva pell d’aurora clàssica serà pàl·lida, potser per això s’ha vestit blanca. Sap què fa. Potser per aquest motiu s’ha voltat de lliris. Els mateixos llibres que ha pujat en la glòria de la seva vida, són els que la porten a la mort. Lliri entre lliris, és fràgil, i potser trobarà l’aigua massa freda. Però el seu món, cec, sord i mut, ni ho sabrà.
No amb el lliri a la mà sinó amb dos llibres, blanca entre lliris blancs, amb mirada de núvol rosa baixa una escala de llibres. Se la veu entristida descendir al lloc que els homes li han destinat en la literatura, ella, a qui haurien de besar la preciosa i blanca sabata que calça el seu peu de pas elegant.
“La cançó del lliri d’aigua / si la voleu escoltar,/ és la cançó d’una noia / que el riu se la va emportar...”, ens recorda Frederic Soler al drama de títol "El lliri d'aigua". Hi ha obres que no resisteixen el pas del temps. Altres sí. El suïcidi del lliri d’aigua, que es deia Àngela, es va emportar una vida riu avall, cap al mar, com meditava Jorge Manrique.
El lliri d’aigua, amb els seus llibres, baixa l’escala de la vida i aviat la seva pell d’aurora clàssica serà pàl·lida, potser per això s’ha vestit blanca. Sap què fa. Potser per aquest motiu s’ha voltat de lliris. Els mateixos llibres que ha pujat en la glòria de la seva vida, són els que la porten a la mort. Lliri entre lliris, és fràgil, i potser trobarà l’aigua massa freda. Però el seu món, cec, sord i mut, ni ho sabrà.
4 comentaris:
Suposo que, com tot, la història d’avui també és qüestió de percepcions. A mi em sembla que la noia de la composició puja les escales amb molta serenitat i elegància, i que per sobre d’ella no hi ha res més que el cel.
La noia del lliri d'aigua és de l'estirp de les Ofèlies, éssers amants i delicats, ànimes estrangeres en el món baix.
Paradigma del lliri blanc.
Quanta flor malbaratada
pels capricis de qui mana!
Cada pètal, cada estam,
ha estes arreu la flaire
que roman ja permanent
i sobre la ferum més insistent
sempre sura i s'enlaira.
Isabel
A mi em sembla que baixa, però cap a una pau de prat ple de flors. I els lliris semblen un ram de núvia... deixa'm ser més optimista...
Publica un comentari a l'entrada