*
Aquests dies entre festes he pogut veure dues pel·lícules que em quedaven pendents: “El orfanato” i “El laberinto del fauno”. No entro en detalls tècnics perquè només em referiré al fet comú que portem tots al fons de la nostra consciència des del néixer i que les dues filmacions expliquen bé: la mort ens arrossega allà d’on havíem sortit, que és el caos. La mort sempre ens atrapa per dur-nos a les fondàries horroroses i, ens ho vulguem confessar o no, ho sabem.
Dante ja ho va descriure de manera magistral; ho han expressat centenars de pensadors i artistes; ho contempla la tradició jueva en el Golem; la cristiana en Jesús; és terriblement captat per Lovecraft i elevat a matèria científica per C.G. Jung: l’inconscient col·lectiu, la fondària d’on hem sortit, ens prepara sense pietat per acollir-nos en el magma horripilant de les tenebres.
Les dues pel·lícules que he esmentat segueixen fidelment aquests patrons. Soterranis paorosos, sense fi, la que mort guanya i arrossega a les profunditats. Després de la mort hi pot haver una dolça continuació, un retrobament daurat, una consolació d’aurores màgiques. Les dues pel·lícules la proposen, i també Dante. Pot ser. Però la realitat ens aboca sempre a les profunditats de l’espant.
*
*
Dante ja ho va descriure de manera magistral; ho han expressat centenars de pensadors i artistes; ho contempla la tradició jueva en el Golem; la cristiana en Jesús; és terriblement captat per Lovecraft i elevat a matèria científica per C.G. Jung: l’inconscient col·lectiu, la fondària d’on hem sortit, ens prepara sense pietat per acollir-nos en el magma horripilant de les tenebres.
Les dues pel·lícules que he esmentat segueixen fidelment aquests patrons. Soterranis paorosos, sense fi, la que mort guanya i arrossega a les profunditats. Després de la mort hi pot haver una dolça continuació, un retrobament daurat, una consolació d’aurores màgiques. Les dues pel·lícules la proposen, i també Dante. Pot ser. Però la realitat ens aboca sempre a les profunditats de l’espant.
*
*
*
Il·lustració de Gustau Doré per a la Divina Comèdia, de Dante Alighieri.
10 comentaris:
Bon dia, Sílvia, m'ha semblat que no tenies blog, o és que no l'he sabut trobar?
Tinc per Lovecraft una simpatia molt especial i m'ha fet il·lusió veure'l citat al vostre post. Potser és hora de tornar a fer un passeig per les muntanyes de la follia. Un discret propòsit per acabar d'endegar aquest 2010 que just apunta.
Precisament fa uns dies vaig llegir un comentari sobre algunes pel·lícules suposadament i directament infantils que feien aquests dies (jo no les he vist). En remarcaven la 'foscor' i l'ambigüitat en contraposició amb la lluminària i ensucrament d'altres produccions més tradicionals. Imagino que reflecteixen, com molts contes populars, més aviat les pors adultes que no pas les infantils.
em costa molt i molt "entrar" en aquestes pel·lícules, justament perquè exploten el mite del més enllà. Per als que no contemplem aquesta possibilitat, ens solen semblar faules més o menys reeixides, però una mica repetitives.
Una mica d'acord amb tu, Clídice, però no és qüestió de contemplar un mite, sinó de la realitat que la mort ens estira cap a terra i ens venç, independent de si hi ha vida o no més enllà. Es pot endolcir el conte o la faula amb un final feliç, però de final només hi ha l'amarg i real: decadència i mort=no-res.
m'alegra compartir-ho amb tu. Un bon amic, que va estar mort durant deu minuts d'un infart, el primer que em va dir a la UVI fou: "viu, perquè després ni túnel ni res, no hi ha res millor que estar viu". Intento seguir-ne el consell :)
El no-res no és horror ni tenebra, tal com jo ho entenc: simplement és la imatge de la possibilitat, que anomenem caos perquè no sabem com dir-ne d'aquest estat de la vida en potència. És a dir, encara no manifestada, virtual, com si diguéssim.
Al ventre de la mare tot era fosc, però no tenebrós, crec.
M'imagino la mort així, ja que no tenim la certesa de res, és clar.
En el cas de l'inconscient col·lectiu de C.G. Jung, es tracta també d'una font de creativitat i saviesa, l'herència psicològica de la humanitat, amb tot allò bo i allò dolent, en aquest sentit, supera l'inconscient individual freudià, unes golfes de material reprimit i rebutjable. Quan parla d'arquetips, Jung sempre fa referència a la cara lluminosa i a la fosca, que tan meravellosament has retratat al teu post.
Em van agradar força, totes dues pelis, tot i que vaig anar a veure El orfanato amb ma mare (l'única que va voler acompanyar-me) i al cine érem sis persones! deumeu, quina por vaig passar, em vaig cargolar a la cadira i ma mare es reia de mi! i els altres espectadors, que, per sort, es van posar a la fila del davant nostre, estaven tan esporuguits com jo!
El laberinto del fauno és diferent, ara no la recordo amb detall, però el treball de la nena em sembla que estava força bé.
Quant a la mort... com diu la Clidice... vivim intensament perquè després, ni túnel, ni llum ni res ni res!
Per la meva feina estic relacionat amb la mort, quan he d'enterrar les persones.
Jo respecto la mort i el pànic que genera, però en realitat no és res més que el darrer acte d'una vida. I això sí que s'ho val!
Publica un comentari a l'entrada