*
“Com una illa, lentament, amb una lluita terrible, s’eleva des de l’oceà del no-res l’obra de l’home. En aquesta era batuda dia i nit treballen les generacions, estimen, esperen, desapareixen. Noves generacions trepitgen les despulles dels pares, continuen l’obra damunt de l’abisme i malden per domesticar el misteri terrible. ¿Com? Llaurant un camp, estimant una dona, estudiant una pedra, un animal, una idea.” (Nikos Kazantzakis, “ASCESI”. V. post d’ahir).
Llegint aquesta reflexió, que va del macrocosmos al microcosmos, podem arribar a pensar que el viure de cada dia, el treball o afecció a què ens empeny la mateixa necessitat vital, és un conjur per als malsons que ens van donar treva i que ens atraparan, tal com llegíem aquests dos dies enrere. Com escrivien Homer, Dante, Walt Withman, Elytis, Steiner...sense oblidar el Lovecraft de les ciutats i els mites, l’Home, pensador o no, ha lluitat sempre per fugir del caos, com l’esclau de Michelangelo Buonarroti ho feia dramàticament per sortir del marbre. És l’univers que ens conté i que no podem evitar ni dominar.
Però, que bella la conversa amb un somriure; el cafè que fumeja; la terra que germina; el llibre que es deixa llegir i que algú ha preparat per nosaltres; el pa amb tomàquet i pernil; l’enamorament; el fill; l’estudi dels ossos o de les pedres, de la circulació sanguínia o del cervell que es resisteix a ser descobert. Despatxar el pa, l’olor del pa, mirar el mar i les vinyes, el pregadéus i la cuereta, el pit-roig i el gerani aponcellat, els bulbs que comencen a florir, la mosca que també busca el sol a la finestra. Tot ens acompanya, cada dia, i la por es retira, vençuda.
*
*
*
I·lustració de Gustau Doré per a LA DIVINA COMÈDIA.
5 comentaris:
m'agrada molt el final. petons
rosa
Viure ve a ser com anar en bicicleta: cal pedalejar, mirar l’horitzó i evitar fixar-se massa en els obstacles.
Qui així ho fa evita topar-se amb els entrebancs; avança pel camí i descobreix nous paratges, tot i saber que tard o d’hora el viatge arribarà a la seva fi.
ser una baula més, aquest convenciment em dóna tota la pau a l'esperit :)
Cada una de les descripcions dels plaers quotidians, son com un elixir per trobar la felicitat.
Es això la felicitat, els petits acompliments de l'entorn, que ens fan sentir un xic més plens per dintre.
Gràcies, per pintar-me un somriure d'esperança.
Moltíssimes gràcies, Olga, pel teu comentari. Sàpigues que som un gran admirador de la teva "Tarda a Venècia", que em va descobrir Rosalba Carriera durant la meva visita a la Sereníssima, on vaig anar guiat també per Pasqual Calbó, un pintor menorquí del XVIII...
Publica un comentari a l'entrada