*
En art i literatura, apropiar-se d'imatge o paraula sense esmentar-ne la procedència es coneix com a plagi. Altra cosa són els copistes que pinten reproduccions.
Quan vaig veure aquest calendari em va venir de seguida la imatge de la noia pintada per Antonio del Pollaiolo, dit així perquè els seus pares tenien una parada de pollastres. Antonio era ajudat pel seu germà Piero, florentins tot dos. D'Antonio va dir el crític de l'època, l'eminent Vasari, que era un dels més grans artífexs del "Quattrocento".
Aquí el tenim, amb la seva dama, delicada, aèria, elegant, serena. No en coneixem el nom. De l'altra, de la copiada per Victoriano Pardo el 1972 i col·locada en un paisatge de setembre, tampoc en sé res. De seguida vaig córrer a buscar en els meus àlbums, perquè la noia florentina m'ho demanava. Fan tants anys que la conec de vista, que ara l'hi hauria dit: "noia, un admirador ha copiat el teu retrat per embellir un quadre seu, però no diu que ets tu. Es pensa que no ens n'adonarem, però ets massa bella perquè t'arribem a oblidar."
Diu George Steiner que el nostre pensament es va repetint i que poques coses noves apareixen. Però quan detecto que algú ha copiat paraules meves, cosa que ha passat més d'una vegada, ho he fet saber a qui les copiava. Reconec que a vegades les meves expressions poden provenir d'inspiracions d'altres, i procuro evitar-les. Però si ens agraden les paraules i les figures, sempre en podem esmentar les fonts.
*
*
Imatge 1 - Perfil de noia. Antonio del Pollaiolo. Florència, s. XV
Imatge 2- "Septiembre". Victoriano Pardo, 1972. Fundación UEE.
12 comentaris:
poc li hagués costat al senyor Pardo esmentar-ne la font. Perquè una cosa és que puguis acabar repetint frases llegides i una altra és guanyar-t'hi les garrofes. Esmenar, ampliar, corregir, re-escriure obres existents és cosa que han fet insignes artistes (Shakespeare, p.ex.) però en aquest cas, a part de no millorar gens l'original, si no en diu la procedència, malament rai.
De vegades es fa sense voler, ep, jo una vegada de forma inconscient vaig mig reinventar un conte de... Calders, després me'n vaig adonar, tenim tantes coses al cap que ens fem un garbuix...
El problema és quan inconscientment repetim alguna frase o idea que ens ha impressionat. A mi això em fa molta por que, sense adonar-me repeteixi el que algú ja ha escrit però suposo que us referiu a casos més flagrants.
Mira la Júlia ha pensat el mateix que jo... :)
Té raó la Júlia. I la Silvia.I de la mateixa manera, alguna vegada quan sents parlar algú o llegeixes quelcom, penses "m'han llegit el pensament". Però d'això a plagiar impunement sense dir d'on prové hi va un abisme.
Trobo més comprensible repetir, potser d'esma, com dieu les bones comentaristes, les fraes que t'han impressionat d'un altre, o que recordes per qualsevol motiu, que plantificar la imatge d'aquesta noia -de moment anònima-, perquè per fer-ho se n'ha de tenir la voluntat i saber d'on l'has tret.
Picasso va repintar las Meninas, però explicant el que volia fer.
I tantes imatges o fragments -aquell dit de Déu Pare, de Miquel Àngel, per exemple- que s'han manllevat per incorporar a obres plàstiques, però sempre amb una intenció explícita per davant.
D’un temps ençà esta de moda transmetre oralment algunes frases que surten a la televisió. Una de les darreres és “Estoy en ello”, així, en castellà, quan és molt més fàcil dir: hi estic posat.
Res, que ens agrada copiar.
Conec de molt a prop el drama d'unes poetes que van ser copiades per una altra poeta de renom. Van sentir-se com si els haguessin tret la sang, com si els haguessin robat l'ànima.
Pot passar repetir una idea d'altri, una metàfora, què sé jo. Però la còpia descarada es veu.
Penso que sí que s' quelcom t'agrada tant, o ho tens tan interioritzat que et surt sol de tant com ho has llegit, s'haurien d'esmentar les fonts. Tot i que el plagi no deixa de ser un homenatge per l'artista originari i font d'inspiració per a d'altres, segurament maldestres, que mai no arribaran ni a la sola de la sabata de l'artista objecte de plagi.
Tot i que si no és simplement una còpia, si hi ha quelcom afegit, hi ha un enriquiment, com aquell que versiona una cançó amb arranjaments moderns i ritmes distints.
Molt interessant, tot plegat.
Es dificil hablar sin copiar nada a nadie. Deberíamos estar pemanentemente callados.
De niños copiamos los giros de nuestros padres, y por supuestoe el idioma. Después cuando crecemos tomamos modelos que tendemos a imitar según la admiración que les profesemos. Si nos vamos refinando y entramos en un mundo más literario copiamos a los autores que nos han servido de guías o introductores.
Yo he leído algo a León Felipe y de él he aprendido que la palabra es levadura y que amasando la palabra se hace nueva literatura.
Suelo utilizar estos conceptos con su significado para construir lo qu escribo. Sé de donde lo he tomado. Alguna vez lo digo, como ahora, pero una vez dicho a alguien por primera vez me resultaría bastante pesado andar repitiendolo constantemente y no sería fácil llevar la cuenta. Para quien escucha podría ser incluso mucho más cargante.
Perdonad que me haya colado en este blog con comentarios en castellano pero es la única lengua que domino.
El tema sugerido es algo que ocupa mis pensamientos en este momento.
Para mí tiene algo que ver con algo que está muy de actualidad que son los derechos de autor, un mapa de paises y fronteras trazadas con una línea muy sutil y a veces marcada por intereses también confusos.
Yo sólo reivindico el derecho a construir aunque sea con algunos materiales procedentes de derribo y con otros procedentes del pillaje y la rapiña del corsario.
Perdoname, Olga, porque aunque parezca "gallina en corral ajeno", en el fondo lo que tengo es alma de cuco que, como sabes, pone el huevo en el nido del otro a la espera de que este se lo empolle con exito. Aves son las dos al fin y al cabo pero no son pájaros de mal agüero. Si tienen que ser algo que sean aves de la paz y la concordia.
De nuevo mi disculpa por no saber usar la lengua de Salvador Espriu.
¡Ya me gustaría!
Mi saludo y mi respeto.
Julio
Amable Julio, naturalmente se admiten aquí comentarios en castellano o en cualquier otra lengua en que el comentarista escriba. Nada de coladuras. Mi lengua materna fue el castellano por la rama asturiana de mi madre. Libros tengo escritos en castellano, como podrás ver en mi web si te place consultarla.
El tema sigue abierto, y sostengo, como Pereira, que es más fácil y excusable repetir palabras y giros heredados, que utilizar una imagen, porque eso ya demuestra intencionalidad.
Muchas gracias por tu visita.
Recentment s'ha denunciat una escandalosa apropiació indeguda de textos d'altres autors per part de la historiadora Montellà. Tot i l'acusació l'autora no ha donat la seva versió.
Vegeu; http://pensacions.blogspot.com/2010/01/literatura-plagis-i-usurpacions.html
Publica un comentari a l'entrada