*
La Tardor Literària de Tarragona aplega “Jornada Literatura i Dones”, “Jornades Literàries – Escriptores Tarragonines -“ i “Recuperem la paraula (lectura d’una obra de dona)”. La fitxa tècnica d’organitzadors, conferenciants i patrocinadors és llarga, es pot trobar fàcilment a Internet i no és l’objecte d’aquesta reflexió. L’objecte és: ¿per què veus de dones? Vaig ser gentilment convidada a inaugurar les Jornades Literàries, però no per respondre aquest interrogant, perquè el tema mereixeria un estudi sociològic extens, i tampoc era el cas.
Sempre he pensat i sostinc (com Pereira) que la literatura de dones no s’ha de diferenciar de la literatura general dona-home. Sí que s’hi pot diferenciar en un punt: literatura feminista, és a dir, informativa o combativa o documental o totes tres coses alhora. És un gènere. Pel que fa a la resta: poesia, novel·la, teatre, narrativa, i concretament als nostres Països Catalans, hi veig, hi vull veure, una proporció semblant que fa de tot plegat una Gran Literatura.
La literatura universal ha donat des de molt temps enrera premis Nobel a dones, i només em referiria a la sueca Selma Lagerlöf, la primera a obtenir-lo el llunyà 1909, justament ara en fa el centenari. Memòria a ella, doncs. El cinema ha donat pel·lícules memorables basades en literatura de dones: “Allò que el vent s’endugué” (1936), de Margaret Mitchell. “Rebeca” i “Els ocells”, de Daphne du Maurier, com a exemples prou coneguts. Ens arriben traduïdes obres importants d’autores d’arreu del món. ¿Existeix el motiu per a destacar la veu de la dona?
Aquí entre nosaltres també s’han portat al cinema obres de dones. També hi ha directores de cinema conegudes fora. Però... diria que el motiu rau en la competència. Per ser conegudes fora, hem de ser traduïdes, i aquí comença a fallar el sistema. Ja ho crec, que tenim autores traduïdes. Però llegia a la premsa que els nostres editors, en l’edició d’enguany a Frankfurt s’estaven relativament quiets a l’estand mentre altres compraven i venien a bon ritme. Primer problema: no ens tradueixen, i això ja justifica que algú organitzi amb molt bon sentit jornades per donar veu a les dones. Els proposats per Nobel al nostre país són o eren tots mascles. Cap veu de dona. Els mandarins literaris que ens donen el pa i la sal o el perdó als suplements literaris solen ser homes, jutges amb sentències sense discussió ni apel·lació possible. Món mascle.
I, per acabar, una observació de Ian McEwans a “Dissabte”: “(...) quan Hughes i més tard Motion van ser preferits com a poetes llorejats i, per damunt de tot, quan va ser Heaney qui va guanyar el Nobel. Ara entén (el protagonista) que els poetes eminents, com els grans especialistes, viuen en un món vigilant i gelós en el qual les reputacions es protegeixen amb punt d’honor, i l’ànsia d’estatus pot fer caure un home molt avall. Els poetes, o almenys aquest poeta, són tan prosaics com la resta.”
Un món mascle, com gairebé totes les cúpules. I per això les dones han de fer sentir la veu.
*
No anava d’això la meva conferència. No n’he copiat fragments, però sí la cita de McEwan.
*
*
Pintura "Cap al tard", d'O.X.
11 comentaris:
A veure, senyora Olga, vostè, a més d'escriure molt bé, d'elaborar composicions vistosament acolorides, pintar, dissertar, buscar bolets, viatjar..., quantes coses fa més?
Olga, penso que les dones no tenim suficient veu pública (literària o del tipus que sigui) perquè vivim en una societat -encara- molt masclista, i això malgrat ens sàpiga greu és així. De què tenen por els homes? gran pregunta que es fa el Ricard García a l'últim post del seu blog Castell de cartes.
Una abraçada
Benvolgut i sempre amatent agutzil de Rocaura, vostè que és home espavilat, ja deu haver sentit a dir que "home de massa oficis, pobre segur". Doncs aquest és el meu cas, que vostè esmenta.
Si encara ara, en el nostre polit i brillant món civilitzat la igualtat és absent, de tal manera que desaparegués la distinció per gènere, no cal ni imaginar-se que passa a la resta del món. No m'agrada les coses fetes "per a dones", però és que si no es fan, no acabem de visualitzar mai que, encara ara, cal barallar-se amb la realitat. :)
La paraula és exactament aquesta:
POR.
Hi ha homes -tants, massa- que tenen por de les dones. La por ha embogit històricament cors i consciències. I aquí estem encara:
desfent nusos de por.
Quan acabarem?
Quan aquests homes -tants, massa-
obrin els braços per comptes de tancar-los. Això és perdre la por.
La paraula és exactament aquesta:
POR.
Hi ha homes -tants, massa- que tenen por de les dones. La por ha embogit històricament cors i consciències. I aquí estem encara:
desfent nusos de por.
Quan acabarem?
Quan aquests homes -tants, massa-
obrin els braços per comptes de tancar-los. Això és perdre la por.
D'alguna manera, no m'estranya que hi hagi homes que tinguin por de les dones.
Quan aprendrem a ser tots persones i prou?
aix, potser no m'explico, però em sembla que si!
Sempre he fugit dels "ismes" i em poso feta una fúria quan em diuen que tal pel·lícula o tal llibre "és per a dones". O a l'inrevés, ep! "tal peli o tal libre, "als homes els agradarà molt, a les dones no tant"... No és una incongruència, que buscant la igualtat, acabem trobant-nos enfrontats, homes i dones?
Quan aprendrem a ser companys?
Quan aprendrem a complementar-nos en les nostres existències?
ho sento, Olga, perdona per aquesta explossió, però ho havia de dir! (ai)
És clar que sí, Arare, més o menys tots diem les coses per treure'ns alguna nosa del pap, almenys així són les cartes als diaris, els articles, les denúncies...
Ja sabem que a les "cúpules" no ens hi volen, per més inspirades per l'Esperit Sant que estiguin. I potser nosaltres no hi voldríem ser, tampoc, però almenys que existís la llibertat d'accedir-hi.
Com totes dieu, a ningú agrada ser dins del gueto, perquè el gueto l'han marcat la por ( com molt bé afirmeu) i l'odi. I nosaltres som gent de pau. Però amb geni, ep.
Crec que hi ha un oblit, de vegades fins i tot inconscient de la veu de les dones en molts àmbits, fins i tot en aquells on som majoria. Els debats, per exemple, sobre educació, sovint, a més d'aplegar persones que no treballen directament a l'escola compten poques vegades amb les veus de les mestres 'de base', de gran majoria femenina. Sobre literatura, fa temps vaig fer una xerrada sobre poesia femenina catalana i em vaig adonar aleshores de com s'oblida la veu de la dona en les antologies, llevat de les quatre o cinc autores de sempre. Per això vaig endegar un blog sobre el tema. Si repasseu els prestatges de biblioteques i llibreries us adonareu del mateix, hi ha moltes dones que fins i tot han publicat poesia, però us costarà de trobar els seus llibres. Fa poc la revista Benzina, molt moderna, per cert, va dedicar un número a la poesia actual catalana, recollia deu poetes, vuit homes... i dues dones. El tema de les traduccions és greu, evidentment.
Sobre la ironia de l'agutzil, això és un altre tema que ens perjudica injustament, fer moltes coses pressuposa que no les pots fer bé, i les dones som de fer-ne moltes. Tu n'ets un exemple important. En certa manera es castiga l'excel·lència i l'esforç constant. Poetes que només feien poesia, i poca, són molt considerats. Encara que hi ha exemples masculins aquest tema incideix més sobre la dona, menys 'especialista' en aquest com en tants altres temes.
Perdoneu que m'allargui. Potser hi ha aquesta por, però crec que també hi ha un cert inconscient col·lectiu que pesa i fins i tot moltes dones admiren de forma incondicional els autors masculins carismàtics, ho vaig comprovar per Sant Jordi, tenia a prop Manuel Rivas firmant llibres i em vaig quedar parada de la cua de senyores que se li fa formar al davant i de les històries que li explicaven i de com els queia la bava a les lectores potencials. És un bon autor, ben plantat i carismátic, però aquest culte a la personalitat no se sol donar a l'inrevés, vaja, no he vist mai una cua tan llarga de senyors davant d'una escriptora per bona que sigui ni tan sols per 'bona que estigui'.
Cert, Júlia, ben cert. El que explicava l'Eva Piquer de l'editor que considerava la recent premi Nobel "vella i lletja" ens és aplicat així que deixem de ser objecte de desig sexual, clar i català.
Ves que diré, que potser quan vaig començar hi havia un cert gest de senyoriu o atenció en el tracte per part dels nostres editors (Destino, etc.) i ara ens trobem que som simplement 'perdonades', quan no menyspreades, pels xitxarel·los que mandarinegen el món literari.
Publica un comentari a l'entrada