ALDA MERINI

*

POEMA D’ALDA MERINI
*

LA TERRA SANTA
*
Ho conosciuto Gerico,

ho avuto anch’io la mia Palestina,

e le acque limpide del Giordano.

Le mura del manicomio

erano le mura di Gerico

e una pozza di acqua infettataci

ha battezzati tutti.

Lì dentro eravamo ebrei

e i Farisei erano in alto

e c’era anche il Messia

confuso dentro la folla:

un pazzo che guardava i cieli

e li implorava ridendo.

Noi tutti, branco d’asceti

in un avello d’orrore,

noi tutti dentro l’amore

eravamo come gli uccelli.

E ogni tanto una rete

oscura ci imprigionava

ma andavamo verso la messe,

la messe di nostro Signore

e Cristo il Redentore

confinato dietro una rete

urlava a squarciagola

tutto il suo male in Dio.

Fummo lavati e sepolti,

odoravamo di incenso,

e dopo, quando amavamo,

ci facevano gli elettroshock

perché, dicevano,

un pazzo non deve amare nessuno.

Ma un giorno da dentro l’avello

qualcosa mi ha risvegliatae

anch’io come Gesù

ho avuto la mia resurrezione.

Sono tornata alla vita

ma non sono salita ai cieli,

sono discesa all’inferno

da dove riguardo stupita

le mura di Gerico antica.
*
LA TERRA SANTA
*
Vaig conèixer Jericó,

també jo vaig tenir la meva Palestina,

i les aigües cristal·lines del Jordà.

Els murs del manicomi

eren els murs de Jericó

i un pou d’aigua infectada

ens va batejar a tots.

Allà dins érem jueus

i els Fariseus eren a dalt

i hi havia també el Messies

confós entre la gentada:

un boig que mirava els cels

i els implorava rient.

Tots nosaltres, grapat d’ascetes

en un sepulcre d’horror,

tots nosaltres dins l’amor
érem com els ocells.

I de tant en tant una xarxa

fosca ens empresonava

però anàvem cap a la missa,

la missa de nostre Senyor

i Crist el Redemptor

confinat dins una xarxa

s’esganyitava cridant

tot el seu mal en Déu.

Ens van rentar i enterrar,

fèiem olor d’encens,

i després, quan estimàvem,

ens feien electroxocs
perquè, deien,
un boig no ha d’estimar ningú.

Però un dia dins el sepulcre

alguna cosa em va desvetllar

i també jo com Jesús

vaig tenir la meva resurrecció.

Vaig tornar a la vida

però no vaig pujar al cel,

vaig baixar a l’infern

des d’on vigilo astorada

els murs de l’antiga Jericó.

*

*


Israel Clarà, escriptor i director d’Òmicron (v. web), fa temps que treballa en la traducció dels poemes d’Alda Merini al català per publicar-ne una antologia. És entusiasta de l’obra d’aquesta dissortada poeta contemporània, natural de Milà. A vegades les poetes potents com Alda Merini paguen la seva rebel·lia, dissidència o clarividència amb penes desmesurades.

Llavors és just que algú les faci conèixer. Naturalment, les que no són dissortades també. Però, per alguna repetida paradoxa, sembla que adquireix més relleu qui més contravé les normes de convivència: el fill pròdig és més celebrat que el fill treballador constant. Qui arriba tard a la contractació rep igual que qui ha matinat a la feina... Lliçons evangèliques tan reals com la vida mateixa. Avís per aquells qui es pensen que la vida els recompensarà segons els mèrits que creuen tenir. No funciona així, ho veiem cada dia.
*
*

Nota i fotografia diari Avui, 15.11.09