*
Són quarts de dotze de la nit fresca. El Passeig sol estar desert en aquesta hora i en aquest temps. La nostra televisió, per la disposició de la casa i de la paret on hi ha l’aparell, deu ser la més acostada al Balcó, davant del mar. O sigui que, cortines obertes, ho veiem tot alhora: la pantalla, el Balcó i el mar. De cua d’ull, ens crida l’atenció un grup de gent que s’acosta a la barana amb llanternes i mirant avall: urbans, personal amb cordes per fer rappel, sanitaris. M’ho temo. Ho he escrit tantes vegades... Em poso l’abric i baixo. No em deixen acostar, però jo, que tinc la impressió de ser la cronista d’aquests fets, perquè n’he escrit molt i hi he reflexionat més, demano què passa. M’ho diuen: una dona s’ha tirat però ha quedat a les roques d’entremig de la vertical i sembla que és viva; ells intenten acostar-s’hi i tranquil·litzar-la perquè no acabi l’intent. Una dona jove es va tirar fa poc, ens informa un urbà. Li explico el cas més frapant, que potser ell no sap. Tampoc nosaltres sabem quanta gent s’ha suïcidat aquí, si no la veiem, perquè els diaris tenen l’acord de no parlar-ne. Però sé que és un seguit: els jardiners del matí els troben quan potser encara ningú s’ha acostat a veure la sortida del sol. Si passa de dia, la gent s’acosta a mirar, amb aquella sorpresa dolguda que neix quan veus algú estirat sota, a 35 metres. A la ment del personal se sol produir una certa paràlisi abans no assimila el fet.
Com vaig fer en el llibre “El Balcón de los suicidas”, dedico a la dona perduda en la nit el pensament en una pregària muda, un fragment de les cantates de Bach per a la mort, compassives, comprensives. El mar, a poc a poc, canta una non-non per aquest últim son que allibera de dolors els qui pateixen. Perquè ningú se suïcida si no és víctima d’un fort sofriment. I Déu acarona el front alliberat dels suïcides.
Com vaig fer en el llibre “El Balcón de los suicidas”, dedico a la dona perduda en la nit el pensament en una pregària muda, un fragment de les cantates de Bach per a la mort, compassives, comprensives. El mar, a poc a poc, canta una non-non per aquest últim son que allibera de dolors els qui pateixen. Perquè ningú se suïcida si no és víctima d’un fort sofriment. I Déu acarona el front alliberat dels suïcides.
*
*
El Balcó ( de dia ... ). O.X.
3 comentaris:
un paisatge bell i tràgic? no m'imagino visquent en un lloc així sense sortir-ne espiritualment incòlume ...
un balcó molt especial. Un balcó al mar de la vida, i també a la mort.
Em porta molts records; bons
Són les paradoxes de la vida, estimats. No se'n surt incòlume, per això vaig escriure "El Balcón de los suicidas" (Òmicron), obra breu que recull 20 casos de suïcidi al Balcó.
És bellíssim, aquest Balcó al mar, i és cert que conté molt records bons. Tinc el privilegi de viure-hi al davant, segons es veu a les fotos. Però no oblido els suïcides.
Entre nosaltres parlar-ne és tabú, però no per a mi, ni per a webs pastorals catòliques franceses, que si us interessen us diria en privat.
Publica un comentari a l'entrada