*
LA GLÒRIA DE LES TULIPES ROGES
*
"Veurem el nostre amor reclinant-se com el vespre."
G. Ungaretti- Naufragis-
*
S'obriren com el dia, el mar se les mirava.
El temps de la florida fou tan bell
com la llum irisada a les ninetes.
Era migdia just, l'hora dels déus, que descobrí un poeta,
i no érem déus, bé que ho hauríem desitjat.
Perquè si aquestes flors apomellades, altes,
han vist la glòria i s'han vestit de llum,
a poc a poc el temps les ha apagades
i han inclinat les tiges lentament
per escampar el seu foc sobre la terra,
d'on havien nascut i no ho sabien.
Ara que un somni descendent les guia,
jo tanco els ulls amb elles i oblidem
l'incendi d'un migdia sota el cel d'hivern.
*
*
*
De: "Llavis que dansen", d'O. X. Premi Carles Riba 1987
12 comentaris:
La bellesa és tan efímera... sort en tením de poder retenir-la amb els mots. Preciós poema.
el temps de les flors també s'acaba
Bell poema, Olga
Petons amb llavis dansaires
Moltes gràcies, Sílvia i fandestéphane, i tu, Jesús, has posat el dit a la nafra: cert, les flors s'acaben, i per això fem fotos i escrivim poesia
"...l'amor reclinant-se com el vespre", quina figura més bonica, senzilla i veritable...
Et "robo" el poema per a posar-li veu al meu roure, Olga. Espero que no t'importi.
Silvia, amb el permís de l'Olga, més que robar-lo millor que el comparteixis...
Bonic poema senyora Xirinacs.
Hola Fina, era un dir. E
m refereixo a que el copio per a posar-lo al meu blog, a un apart que es diu "la veu de la setmana".
Salutacions.
Ai Silvia, ja m'havies espantat!
Vinc del teu bloc.
Te'l "robo" per a seguir-lo.
Espero que no t'importi. :-)
Salutacions.
Ets benvinguda sempre que vulguis. Encantada de coneixe't, Fina.
Igualment Sílvia.
Serà tot un plaer.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada