LA LLUFA QUE VOLIA SORTIR - 3

Continuació i final.

*

Mentrestant, ¿què passava a l'església?

Quan el senyor bisbe es va adonar de la gravetat del foc de seguida va manar: "Aviseu immediatament els bombers. Però mentre els bombers no arriben, que tots els homes pixin ben amunt i que comencin a apagar el foc."

Així ho van fer i era com si petites mànegues provessin de posar remei al desastre. Però les barbes del santcristo gros es van cremar del tot, de manera que ara va pelat fins que n'hi facin de noves.

¿I la Roseta Llepacristos?

L'espavilada Roseta Llepacristos es va ficar dins de la pica de l'aigua beneïda. Era una pica molt gran i fonda en forma de petxina, com la que hi ha a la parròquia de sant Joan. Va pensar que així se salvaria de cremar-se.

Llavors les llufes que encara li quedaven als budells se les tirava dins de l'aigua. Eren llufes aquàtiques i sortien fent bombolles amb un soroll suau: blooofff, blooofff...

Els que entraven a l'església quedaven remullats per l'esquitx de les llufes d'aigua. I és que de llufes n'hi ha de moltes classes, però això s'ha d'explicar en un altre moment.

Aquí s'acaba l'aventura de la llufa que volia sortir.

I és que, estimats, una llufa no resisteix mai estar tancada. No la forceu, no us l'aguanteu, que és pitjor. Tingueu-ho present per sempre. Amen.

*

Final del conte.

*

Estampa de sant Ambròs o Ambrosi. Sant Ambròs era bisbe i predicava molt bé, tan bé com es llufava, i sovint escoltava la inspiració que li portaven les seves llufes, com es pot veure a la imatge.