Continuació. *
Feia pocs dies que érem a la botiga i una tarda van entrar dos nois que ens van comprar a mi i a un altre colom com jo. Ens van ficar en una gàbia daurada, després dins d'un cotxe i per fi vam arribar a un gran edifici. Estàvem marejats i empipats de tants viatges.
Ells reien molt i la veritat era que ens portaven sense gaires miraments. Van deixar la gàbia sobre una taula i tot el que vèiem era estrany però bonic: fileres de taules molt ben parades, amb coberts i copes que brillaven, moltes flors de colors i llums encesos. Nosaltres havíem vist taules així des de les finestres del castell on teníem el colomar, perquè els amos sovint celebraven festes. Però llavors érem lliures.
En un racó hi havia el pastís més gran que us pugueu imaginar, i n'hem vist molts, perquè també hem espiat aparadors de pastisseries. Era un gran pastís amb llaç, coronat de nata, maduixes i perles amb confits platejats. Un dels nois va clavar el dit a la nata i se'l va llepar.
El pastís s'obria com una capsa al capdamunt i dins era buit. Quina enganyifa, vam pensar tots dos. Però llavors ens van treure de la gàbia i ens van entaforar dins del pastís. No ens vam ofegar perquè hi havia foradets per respirar. Estàvem molt espantats i a les fosques, però podíem veure la sala si acostàvem l'ull als foradets. Què ens passaria, allà dins?
Al cap d'una estona vam sentir un escàndol de veus, rialles, música eixordadora i un munt de gent que començava a menjar, beure i cridar. Com més anava més cridaven i reien, semblaven bojos. Tocats de l'ala, en diem els coloms. Ells menjaven, però nosaltres no.
Llavors vam notar un canvi estrany. Tothom callava, sonava una música més suau, es van acostar un home i una dona per obrir la tapa de dalt del pastís.
Com que estàvem enrabiats d'allò més per tanta estona de confusió, a les fosques i sense menjar, vam sortir com coets, arrossegant la nata i volant per tota la sala, fins que vam relliscar dins d'una safata de gelats de vainilla. La cua se'ns va tacar tota de groc, esquitxàvem tothom, i la gent cridava encara més. Llavors un cambrer vestit de negre amb un tovalló al braç ens va voler agafar, però masclots valents com som, vam fugir fins trobar un gran llum de vidre, i el gelat que dúiem a les potes i a la cua va anar a parar al cap de dues senyores rosses, que xisclaven com si fossin lloros. Val a dir que com que havíem tingut molta por, un cop allà dalt vam poder cagar de gust, i la gent feia uns escarafalls com pallassos, fregant-se la merda, la nata i el gelat. Gairebé resultava divertit.
Per fi una dona tota vestida de blanc, com nosaltres, i que portava una corona de flors, va fer callar la gentota aquella. Deia que ja n'hi havia prou, de gresca, i que no ens volia veure més per la sala. Va manar que obrissin una finestra i que ens deixessin volar en llibertat.
Llavors dos cambrers van obrir un finestral i ens espantaven amb els tovallons perquè marxéssim. Nosaltres ho vam entendre de seguida, i la finestra va ser la nostra salvació. ¡Ja érem lliures!
Sí, érem lliures, però llavors començava la part més dura de les nostres vides i nosaltres no ho sabíem. Ai, Pollosos, quina vida més trista...
Demà us explicaré més coses. Ara vull sopar, perquè parlant de pastissos m'ha vingut gana. Canta, Pollós.
*
Continuarà.
*
Dibuix OX.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada