EL COLOM CEC - 6

Continuació.
*
El colom que m'acompanyava era un altre mascle i es deia Gru, perquè així que es posava en un lloc començava: "gru, gru, gru", giravoltant amb el pap inflat. Ho feia perquè tothom sabés que volia manar ell.
Gru també tenia família i deia que havíem de tornar al colomar a buscar les nostres colomes i els nostres fills per salvar-los dels fantasmes negres. Tothom sap que els coloms tenim molt bona memòria, però llavors estàvem desorientats.
Quan vam sortir del restaurant, encara enganxosos de nata i crema, ens vam trobar entre cases i carrers. Per a mi tot era estrany i no sabia on posar-me. La primera parada que vam fer va ser al cap de l'estàtua de Cèsar August, que portava vestit blanc i tenia la mà alçada.
Vèiem grans vols de coloms que es posaven a les teulades però, per desgràcia nostra, eren coloms grisos, de carrer. Són coloms ordinaris, molt més lletjos que nosaltres, i s'arrosseguen per terra demanant almoina a la gent. Algú els tira pa estovat i grans d'arròs i ells es barallen per poder menjar. Desgraciats, miserables.
Així pensava jo llavors, però ara sé que em vaig equivocar de mig a mig. Gru i jo feia molta estona que teníem gana i set. El sol de la tarda feia brillar un estany rodó i ens vam acostar a beure. Hi bevien les tórtores, i nosaltres també. L'aigua era fresca i deliciosa i ens hi vèiem com en un mirall.
Com més distrets estàvem, amb el bec a l'aigua i mirant els peixos vermells, vam tenir un ensurt de mort. Un gat negre com el diable ens venia per darrere sense fer soroll i se'ns va tirar al damunt amb la boca oberta. La nostra sort va ser que les tórtores sí que el veien i van fugir xisclant per avisar-nos. El gat terrible només ens va poder arrencar dues plomes de la cua, i després ens empaitava com un mal esperit.
Es feia fosc i no havíem menjat. Sentíem un rau-rau al pap i enyoràvem el nostre colomar. ¿On dormiríem? Vam començar a buscar branca en una gran mèlia prop de l'estany però feia fred, i a més, un vol espès d'estornells xerraires va ocupar tot l'espai en un moment.
Vam provar de refugiar-nos en alguna escletxa de la muralla però hi vivien els coloms grisos, i així que hi posàvem la pota ens feien fora a picossades i cops d'ala. No podíem més. Per fi ens vam posar en una acàcia buida, entre l'estany i la muralla.
Quan ens començàvem a adormir, sentim espetecs a la vora i obrim l'ull. ¡ Horror! Tres nois amb escopetes disparaven contra els ocells que ja dormien als arbres. Cansats com estàvem, vam fugir amb les ales pesants. Quan els nois ens van veure cridaven i ens disparaven, però sense encert, per sort.
Vam anar a parar sota una torre grandiosa il·luminada de groc, i aquella primera nit de les nostres desgràcies vam dormir a terra, en una mena de cova de pedra, amb por que hi vinguessin els gats traïdors. Dormir a terra és perillosíssim per a qualsevol ocell, i més per a nosaltres, que som blancs i ens veiem d'una hora lluny.
¿Sabeu, Pollosos? Em poso trist de pensar aquells dies, de manera que vosaltres a cantar fort, a veure si així es decideix l'Alba i em porta el sopar.
*
Continuarà.
*
Dibuix OX.