MUNTANYES I
MOLINS DE VENT
*
21-1-15
*
Som al cafè Metropol per escoltar el String Quartet Tarraco, on toquen quatre components de
l’Orquestra de Cambra de Tarragona, entre ells Dasio Castro, violí solista. No
comento les interpretacions, excel·lents, sinó les reflexions que van fer
aflorar a la meva memòria profunda: la memòria viva heretada, influïda per
l’educació rebuda i l’experiència clarificadora.
Primera peça: Don Quixot, de
Telemann.
¿Per què no he acabat de fer meu el
llibre de Cervantes? ¿Per què el miro amb recel? No pas per la narració, prou
entretinguda, llegida i comentada en moltes cultures, sinó perquè sempre ha
estat objecte de culte castellà. Se’n feien cursos de lectura, i qui els feia
era sempre militant castellà. Ideologia castellana. És a dir, s’ha enarborat El
Quixot com a militància castellana-espanyola. Com a símbol. I potser ho és,
literari. Però utilitzat com arma
política.
Penso que he anat entenent aquesta
actitud com una imposició, tota vegada que des de la més tendra infantesa era
prohibida la llengua catalana a l’escola. No s’ensenyaven poetes catalans sinó
castellans. Ni mai ens van fer conèixer la nostra literatura. Per ordre
expressa dels governants des del 1714. “Sin que se note”, deien amb tota
malícia. De petit no en tens consciència, naturalment. Ara, amb l’experiència i
la memòria, quan escolto “El Quixot”, veig que aquestes reflexions responen a
la realitat. Respecto aquesta obra, dic. No la seva utilització ideològica.
*
Com a peça final, els concertistes
ens ofereixen la sardana de Pau Casals “Sant Martí del Canigó”, tan estimada per
mi. Em deixo envoltar per la música, sense prejudicis.
Des de la primera nota sento que
aquella música és casa meva. Potser de quan els meus avantpassats habitaven a les coves.
Però segur quan construïen el romànic en les esforçades valls pirinenques.
Muntanya agrest, pintura ingènua i ferma, cant gregorià que ressona en voltes,
contraforts, absis i campanars. Habitatge i afermament ancestral. Com diu
Jacques Brel a “El pla país”: “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort /
que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” Ben cert. Com nosaltres.
Els meus avis catalans tenien tirada
a viatjar a les muntanyes del Pirineu, el català i el francès, que són un
mateix país: el nostre. Els Xirinacs (Serinyacs, Surinyac, provenim d'Occitània). Les velles cançons que cantava la iaia, i les
partitures heretades: nostàlgia a “Muntanyes del Canigó”, tan sentida i
adolorida. A “El rossinyol”, a “Muntanyes regalades”... quan el país era un de
sol i els amors, distants. Tinc àlbums de cançons populars del 1910 il·lustrats
per Utrillo, que em van equilibrar, suposo, neutralitzant les influències de
fora. Arrel indiscutible que, naturalment sento viva ara que escolto “Sant
Martí del Canigó”.
*
Il·lustració d'Utrillo.
Il·lustració de Cobos.
13 comentaris:
Fa poc s'ha celebrat el centenari de Platero y yo. Llibre bell, bellíssim. Però imposat fins a la mèdul.la. No n'érem conscients, que ens estaven espanyolitzant, millor dit, castellanitzant. Res a dir de la bella Castella, que gairebé conec tan bé com Catalunya. És el cop de destral al cap, el que fa mal.
M'agrada saber l'etimologia del teu cognom i d'on prové!
Jo no llegeixo res en castellà per norma general. Les altres literatures em basten. L'excepció la faré sempre amb Buero Vallejo.
És cert, de petits no en tenim consciència. Jo no en vaig tindre, de consciència, fins que no vaig arribar a la universitat.
"Quin greuge que no ens sigui una parla germana." Deia J.S. Papasseit.
A mi també em passa amb un tipus de "canción española" generalment de caire andalús. Ens la van endosar tant durant el franquisme, que encara que hi hagi excepcions, també molt respectables, ens la van fer avorrir.
Jo no vaig viure l'educació franquista però hi ha certs poemes que tb identifico amb una Espanya molt carca. Crec que hi ha suficient literatura espanyola bona com perquè els alumnes no avorreixin alguns clàssics.
Temps passats que, és veritat, no érem conscients que ens castellanitzaven. Esperem que no tornin mai més, malgrat Wert, però hauran de passar uns quants anys abans no perdem aquests tics de relacionar una cosa amb l'altra.
Ves per on, a mi mai m'havien fet llegir el "Quijote", a l'escola i és clar per iniciativa pròpia tampoc ho he fet...
Muntanyes regalades,
són les del Canigó,
elles l'estiu floreixen,
primavera i tardor...
Petonets, Olga.
'sin que se note', perquè si no es faria massa evident la gravetat del cas
Saber d'on es ve, saber on s'és...
Res més bàsic. I necessari per saber on es va...
El Quixot és un llibre que he gaudit molt. Potser dels que més he gaudit mai, i un dels que més he rellegit. Sóc mig castellà, de fet. Però Cervantes, tergiversat, usat, manipulat, no és culpable d'haver estat mal presentat. Ell va expressar al mateix llibre la seva admiració pels catalans. I escrivia alguna catalanada. I es va fotre de l'Imperi que tant l'ha fet anar com un espantall i que, sent ell viu, el va denigrar.
És curiós: m'has fet pensar en el mestre Pompeu Fabra.
Injustament, Fabra ha esdevingut sinònim de "purista", "intransigent". I em sap molt greu que sigui així. Sovint hi penso.
L'esperit conqueridor i anorreador dels castellans ha estat i és present a Catalunya de mil i una formes. No ens volen de cap manera! i que ningú es pensi que si ens mostrem submisos les coses canviaran. Només cal recordar què els va passar als moriscos que feia anys que havien renunciat a la seva cultura, religió i idioma: continuaren sent marrans. I no es quedaren tranquils fins que els expulsaren del país.
Quin concert mes maco oi? i volia anar però no vas poguer.
De passada et volia dir que els comentaris que em vas deixar al meu bloc jo no els veia es veu que hi havia alguna cosa que no funcionava be. Ara ja està arreglat... moltes gràcies. petons
Publica un comentari a l'entrada