MUNTANYES I MOLINS DE VENT

MUNTANYES I MOLINS DE VENT

*

21-1-15

*

Som al cafè Metropol per escoltar el String Quartet Tarraco, on toquen quatre components de l’Orquestra de Cambra de Tarragona, entre ells Dasio Castro, violí solista. No comento les interpretacions, excel·lents, sinó les reflexions que van fer aflorar a la meva memòria profunda: la memòria viva heretada, influïda per l’educació rebuda i l’experiència clarificadora.

            Primera peça: Don Quixot, de Telemann.

           ¿Per què no he acabat de fer meu el llibre de Cervantes? ¿Per què el miro amb recel? No pas per la narració, prou entretinguda, llegida i comentada en moltes cultures, sinó perquè sempre ha estat objecte de culte castellà. Se’n feien cursos de lectura, i qui els feia era sempre militant castellà. Ideologia castellana. És a dir, s’ha enarborat El Quixot com a militància castellana-espanyola. Com a símbol. I potser ho és, literari. Però utilitzat com  arma política.

            Penso que he anat entenent aquesta actitud com una imposició, tota vegada que des de la més tendra infantesa era prohibida la llengua catalana a l’escola. No s’ensenyaven poetes catalans sinó castellans. Ni mai ens van fer conèixer la nostra literatura. Per ordre expressa dels governants des del 1714. “Sin que se note”, deien amb tota malícia. De petit no en tens consciència, naturalment. Ara, amb l’experiència i la memòria, quan escolto “El Quixot”, veig que aquestes reflexions responen a la realitat. Respecto aquesta obra, dic. No la seva utilització ideològica.

            *

            Com a peça final, els concertistes ens ofereixen la sardana de Pau Casals “Sant Martí del Canigó”, tan estimada per mi. Em deixo envoltar per la música, sense prejudicis.

            Des de la primera nota sento que aquella música és casa meva. Potser de quan  els meus avantpassats habitaven a les coves. Però segur quan construïen el romànic en les esforçades valls pirinenques. Muntanya agrest, pintura ingènua i ferma, cant gregorià que ressona en voltes, contraforts, absis i campanars. Habitatge i afermament ancestral. Com diu Jacques Brel a “El pla país”: “Tot de cares de sants / pintades amb traç fort / que lluiten contra el temps / a cavall de la mort...” Ben cert. Com nosaltres.

            Els meus avis catalans tenien tirada a viatjar a les muntanyes del Pirineu, el català i el francès, que són un mateix país: el nostre. Els Xirinacs (Serinyacs, Surinyac, provenim d'Occitània). Les velles cançons que cantava la iaia, i les partitures heretades: nostàlgia a “Muntanyes del Canigó”, tan sentida i adolorida. A “El rossinyol”, a “Muntanyes regalades”... quan el país era un de sol i els amors, distants. Tinc àlbums de cançons populars del 1910 il·lustrats per Utrillo, que em van equilibrar, suposo, neutralitzant les influències de fora. Arrel indiscutible que, naturalment sento viva ara que escolto “Sant Martí del Canigó”.

            *

            Il·lustració d'Utrillo.

            Il·lustració de Cobos.