ROSETES DE COVA
*
20-8-14
*
Sobretot al camí de les Ànimes de Pedra i al de les
Guineus, trobem pedres singulars que solem prendre cap a casa. De tant mirar
avall tornem amb el coll encarcarat.
D’aquestes de la fotografia en diem rosetes de cova;
totes presenten el mateix color i fan pensar remotes formacions calcàries
d’aigües subterrànies.
Si algun lector sap realment què són, estarem contents
que ens ho digui.
*
Ahir i avui, dies de boira intensa, amb el silenci que
l’acompanya. Tot un paisatge diferent, que ara es desvela i ara s’amaga.
Pujàvem a la Mussara de tarda i ja no vam poder baixar del cotxe, per la
mullena. A la carretera hi havia tifes de vaca, cosa que la boira no esborra.
En un gran terreny ja terme de Vilaplana han instal·lat uns filats elèctrics on
hi han posat vaques i cavalls, tallant els accessos al bosc i als antics
camins. Però ahir les vaques corrien soltes per la carretera i ens vam haver
d’aturar per evitar la topada. Altra cosa és quan el pastor porta el ramat de cabres
i ovelles, ja ho sabem i ho respectem. He trucat a l’ajuntament de Vilaplana:
“boira espessa i vaques soltes a la carretera que fa revolts, pot ser causa
d’accidents”. Compte, si fa boira i aneu per aquests verals.
*
Foto d’OX
10 comentaris:
Aquest dia que ens descrius, amb boira i vaques pel mig, sembla de plena tardor, diuen que la setmana vinent serà estiuenca, però no sé si ens en podem refiar...
La meva família són molt afeccionats als fòssils, per això entenc molt bé això del coll encarcarat, jo els dic que passo, perquè sinó perdo el paisatge...No sé pas que són aquestes pedretes, en tot cas són ben boniques.
Bona nit, Olga.
Les pedres tenen ànima, i aquestes la mostren especialment.
És com buscar bolets, recollir pedres! Però quan vas per la muntanya no tens més remei que mirar el terra igualment, penso.
Les fotografies de temps immemorials són les que formen i ens informen aquestes pedres, amb ànima com diu la Teresa.
I gràcies per l'advertiment, de totes les maneres no sé si en aquesta vida el faré servir, però mai no se sap, l'existència és així d'infinita, d'ignota.
Vicent
La Mussara, amb la seva boira, forma part d'una de les imatges més clàssiques del territori, però si ara ja hi ha vaques, la cosa millora.
Espero que tingueu bona fresca i que plogui al temps.
Sóc biòleg i més a més tinc la geologia un xic rovellada. Però crec que són nòduls de dolomita i els cristalls més blanquinosos que tenen al d'amunt són de guix. Ho dic, perquè aquests nòduls es troben a la Mussara i la serra de Prades. Però t'ho hauria de confirmar un geòleg.
Olga, el teu post em recorda les valls d'Andorra, d'on acabo d'arribar, i la boira intensa, el no poder baixar del cotxe, les vaques i els cavalls enmig la carretera van ser el pa de cada dia...
Em va acompanyar el teu deliciós llibre "Música de cambra". Encara vaig pel mig de la tardor; és tan exquisit que el llegeixo molt a poc a poc per assaborir-lo i no perdre-me'n cap bri de l'essència. Així que, encara que potser indirectament, gràcies per fer-me companyia, estimada!
Mirant només la foto m'havia pensat que eren alguna mena de dolç per menjar de postres
Jo també les hauria fet per deliciosos i compactes pastissos de massapà. Com puc ser tan llaminera?
De totes maneres són boniques i, fins i tot, decoratives.
Salut, Olga ¡
Fa molts anys que no he estat a la Mussara. En recordo, sobretot, la solitud i el vent.
Amb la teva descripció hi he tornat a viatjar. Amb boira s'hi afegeix el misteri.
Publica un comentari a l'entrada