MEMÒRIA DEL DELIRI
*
5-8-14
*
Potser ja seria hora de començar a explicar els deliris de la febre
passada els dies 7 al 17 de juny durant l’episodi de neumònia.
Amb el temps he anat perdent la memòria immediata dels somnis, cosa que
no em preocupa. Però els d’aquelles nits es mantenen intactes i penetrants.
L’escena és viva de colors i les accions, compactes. Som a Mont-ral i és
negra nit, la nit de Nadal. No fa fred i hi ha gent pels carrers que
s’intercanvien petits regals acolorits. Algú diu que dalt de tot, darrere de
l’església, al bosc, hi ha un incendi. En efecte, hi ha vermellor al cel negre
i fumada espessa en remolins, però sembla que ningú en fa cas. Jo adverteixo
algú: procureu que no entri foc en aquest carrer (com si això fos possible).
Aquest episodi vermell i negre, mogut, va acompanyat d’unes vibracions
agudes i sinistres que envolten el lloc com un advertiment. Em fan por com una
amenaça aèria, una veu que no puc controlar i que m’angoixa.
Les vibracions amb eco les he pogudes associar al frec, al contacte, dels
tubs de plàstic del sèrum contra el tub niquelat d’on pengen i on es mouen a
causa de la meva mà inquieta, amb les agulles clavades; vibracions que entren
al somni i persisteixen en l’aire de l’incendi: foc i lament. Aquesta sensació
em dura dies, encara la tinc viva i la percebo com un mal latent.
*
Nota: per poder passar aquest post necessito mitja hora o tres quarts perquè surt via telefònica i hi
ha imatge. Aquest és un dels pobles de Catalunya sense cobertura. Voldria
respondre els vostres posts i no puc. Fer-vos un correu és més fàcil, i ja
respondré a les adreces que tinc. Fins a últims de setembre hauré de tenir
molta paciència, guardeu-me la memòria. Gràcies.
*
Foto d’OX – Mont-ral
13 comentaris:
Gent de bona voluntat et guardarà sempre la memòria Olga, mira, jo estic en el teu malson o deliri i, és en part la meua vida la que sagna, amb la vida d'una Història que es repeteix constantment, jo vull advertir, vull "intentar" fer el bé, vull "salvar" el que encara queda, vull, vull, però sé que només bojos, com tu amb el teu deliri salvarà a la Humanitat de l'incendi, tu que tens un fort faristol des d'on avisar amb bona voluntat, amb positivisme i eixides el que ens pot arribar a venir si no canviem conscienciàticament.
Bon deliri, que et pot donar per a un gran llibre, jo sé que tu ho podràs fer o ho podries fer, jo no, eixa és la diferència, la única, entre tu i jo.
Una forta abraçada des del barri de Russafa de la ciutat de València, xicotet racó del nostre, sempre etern i durador, domini lingüístic, per molts, molts anys.
Vicent
Quin neguit els deliris febrils!!
He entrat en el teu mal son i encara em dura el trasbals. Que la verdor dels boscos de Mont-Ral, escampin aquests vermells insistents.
Salut!!
Caram noia, això somniaves? Quin patiment....Esperem que només sigui això, un malson i les boscúries conservin la seva verdor que ens oxigena els pulmons i ens relaxa...
Petonets, Olga i que a partir d'ara sempre tinguis bells somnis.
Que bé poder-ho explicar. Hi ha deliris que per desgràcia encara són més greus que aquest.
Els estats febrils tot sovint porten aparellats somnis i deliris. A mi m'atorguen la capacitat de volar i puc dirigir els vols o no segons sigui la fortalesa de la malaltia. El cert és que fa gràcia veure el Montsant des de les alçades, anar a Siurana, sobrevolar els Priorat, mirar-se la Terra Alta des de dalt i aterrar a descansar, no sé si per l'esforç de la volada o per la febre.
Com tu, també he deixat de tenir memòria dels somnis, no només immediata sinó del tot. Ocasionalment en retinc un, sobretot si és seguit de despertar-me. No sé què ho deu fer això.
En tot cas, malgrat que no és desitjable haver de passar per un estat febril l'ocasió t'ha permès unes pinzellades d'una altra realitat.
Despertar-se d'un mal somni, rai. El pitjor és un mal somni en hores de vigília. Que els tinguis bons, de dia i de nit... Abraçades
Benvolguda Olga,
Jo et guardaré memòria mentre me'n quedi que espero que sigui per molt temps.
Els deliris de les profundes sedacions sé que són. No en tinc mal record. Era un altra manera d'estar viu, una vida inconscient que no em resultava estranya perquè, la vida conscient restava en l'oblit induït.
Salut, Olga!
Estic molt feliç de que et vagis recuperant. Jo no sóc psicoanalista i no puc interpretar el somnis. I això que jo somiu totes les nits.
Ja veurás com la natura farà que et recuperis del tot. Una abraçada,
Tenim molta sort que ens puguis anar explicant els somnis, els deliris, els desitjos... sigues ben forta! Una abraçada tan gran com la lluna que se'ns ha regalat aquesta nit passada.
Veritablement això dels somnis és un gran misteri. Sommiarem sempre? Me n'alegro que ja estiguis bé.
Després de molts dies em connecto i et retrobo. Malsons passats, somnis daurats, de futur cert i compartit. Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada