PLORAR
*
10-5-14
*
Ja al quiròfan
(segons Coromines un espai on es treballa amb les mans i que té vidrieres per a
llum i per a observació), i començades a clavar diverses agulles a les dues
mans, em van fer seure i corbar l’esquena per facilitar l’anestèsia epidural.
Tenia jo l’infermer davant, que em va dir: “agafi’s així al meu braç per mantenir
l’equilibri”. Llavors, amb el cap acotxat i corbada endins, em va venir un plor
incontenible que vaig deixar anar procurant fer silenci, però amb sanglots que
no podia evitar, fins que allò es va estroncar. Vaig sentir que l’infermer deia
a algú que treballava a la meva esquena: “és que està plorant”. Potser no
m’estava prou quieta i l’altre devia preguntar-se què passava, allà.
Un cop recordat i explicat als
familiars, he rigut (no pas avergonyit) cada vegada de la meva feblesa. Pobre
Joan, que es diu l’infermer, un veterà encarregat del control de l’equip. Però
aquest Joan en deu haver vist de tots colors, per recordar-se que una jaia li
plorava a l’espatlla. I és que, vulgues o no, la tensió acumulada de l’acte del
dia 5 i la de l’operació, que no he de negar que encara que et facis la
valenta, va per dins, esclataven damunt de Joan. En aquella posició forçada, jo
li anava dient: “... és que em sento tan desvalguda...”
Tot va anar com una seda, i ara sóc
la viva imatge de “la dona, amb la pota esquerdada i a casa”.
Víctor Pàmies, docte expert en
refranys, em va dir que com que gairebé tots provenen del llatí, es poden dir
tranquil·lament els mateixos en diverses llengües, sense por de plagis
inadequats.
Això i que a la vida te’n toca una
de freda i una de calenta, i a vegades més de fredes que de calentes. Ara toca
Enrico al Passeig amb el seu salteri, i Norbert fa bombolles, i és el mes de
maig, el de “Les flors de maig” que avui ningú no recorda, malgrat somrigui la
la blanca xeringuilla i les noies en flor.
*
Dibuix d’OX
21 comentaris:
Així doncs, tôt va anar bé i ara has de fer repòs... però d'aquí a quatre dies, et tindrem caminant entre les flors silvestres que tant t'agraden!
No fa massa, es podia signar i fer dibuixets al guix dels que havien estat operats o s'havien trencat la cama o el braç, em sembla que avui en dia el guix ja no és el guix, sinó una bena gruixuda (això recordo de la meva operació de menisc, tant que m'hauria agradat lluir el guix tot guixat, valgui la redundància guixera)
El pitjor de totes les operacions és quan et busquen la vena a les mans i ... no la troben!!!! (després de la tortura, aaben fent cas dels que els deies d'entrada: poseu-me la via al braç, coi!)
Una abraçada!!!
vejam, fe de "rates":
tot, i no pas tôt
aaben és acaben!
ja està.
Me n'alegro que tot hagi anat bé.
T'envio una forta abraçada i un parell de dolços i amigables petons.
PLORAR,QUAN ET FA MAL L'ANIMA.....DOLÇE COMPANYIA.
M'alegro que tot anés bé, Olga. No sé si és un refrany perquè no l'he sentit mai més, però una vegada em van dir que les llàgrimes són el sabó de l'ànima. Després de plorar, l'ànima queda neta com una patena i a punt per rebre tot el que hi anem abocant.
Felicitats per l'homenatge i que per molt anys mantinguis i augmentis aquesta memòria de tots colors.
Ja ha passat el pitjor... Ara a recuperar-te poc a poc i fent bondat...
Que et milloris ben aviat...
Si tot ha anat bé, el plorar queda com a una anècdota.
Ara a recuperar-se.
Salut i poesia!
Jo no sóc aprensiva, però no crec que pogués ser gaire valenta en una situació així. I en conec de pitjors. Espero que hagi anat bé.
Olga! Estic molt contenta que ja estiguis a casa, que les coses no gaire bones, també s'acaben...Fantàstic que anés bé l'operació, encara que hagis d'estar uns dies amb la cama quieta...I saps,trobo que vas fer molt bé d'aprofitar una espatlla sobre la qual plorar, en un moment de feblesa humana, ( que tots en tenim)i és que massa emocions, unes bones i altres no, però totes van omplint el sarró i arriba un moment que s'ha de buidar...Segur que et vas quedar ben relaxada.
Petonets i que tinguis una bona recuperació.
Pel que sembla, tot ha anat bé, que és el més important. Que la recuperació sigui ràpida!
Que et surtin les emocions quan tens algú punxant-te l'esquena em sembla que és el mínim que et pot passar...
La vida: plors i riures. Una abraçada
Tots hem esclatat alguna vegada com a conseqüència de la tensió acumulada, però no passa res, les roses també esclaten i estan esplendoroses. M'alegre que tot haja anat bé.
Espero que estiguis bé, ep, plorar és molt convenient quan toca, no ens n'hem d'avergonyir mai.
Me n'alegro que tot anés bé, ara toca recuperar-se.
Les emocions humanes és el que ens fa humans. O no?
Que bé que ho saps explicar.
T'envio per xarxa els millors desitjos de total recuperació,
i un mocadoret virtual, net i planxat, per eixugar aquelles llàgrimes, tan necessàries a vegades, que vas vessar.
Fita
Plorar és propi de persones valentes que no tenen recança en mostrar un sentiment.
Esclatar a plorar, fins i tot ens pot fer be.
Celebro que tpt anés com cal i vagis recuperant-te.
Una abraçada, Olga.
Em sap greu no haver estat amatent abans, espero que t'estiguis recuperant com cal. Has explicat una sensació exacta, quan et posen l'epidural et sents del tot desvalguda. Una abraçada!
També jo he passat tard per aquesta casa teva, Olga, però et deixo els millors desigs per a una ràpida recuperació.
Una forta abraçada!
Jo despistat,per no entrar en el teu bloc no sabia que t'operaven. M'alegro tot hagi estat bé. És normal sentir-se desvalgut en mans de metges i infermeres. Jo, que estic acostumat a viure en aquest ambient, quan sóc el pacient, no les tinc totes. Que vagi bé la recuperació. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada