PLORAR

PLORAR

*

10-5-14

*

Ja al quiròfan (segons Coromines un espai on es treballa amb les mans i que té vidrieres per a llum i per a observació), i començades a clavar diverses agulles a les dues mans, em van fer seure i corbar l’esquena per facilitar l’anestèsia epidural. Tenia jo l’infermer davant, que em va dir: “agafi’s així al meu braç per mantenir l’equilibri”. Llavors, amb el cap acotxat i corbada endins, em va venir un plor incontenible que vaig deixar anar procurant fer silenci, però amb sanglots que no podia evitar, fins que allò es va estroncar. Vaig sentir que l’infermer deia a algú que treballava a la meva esquena: “és que està plorant”. Potser no m’estava prou quieta i l’altre devia preguntar-se què passava, allà.

            Un cop recordat i explicat als familiars, he rigut (no pas avergonyit) cada vegada de la meva feblesa. Pobre Joan, que es diu l’infermer, un veterà encarregat del control de l’equip. Però aquest Joan en deu haver vist de tots colors, per recordar-se que una jaia li plorava a l’espatlla. I és que, vulgues o no, la tensió acumulada de l’acte del dia 5 i la de l’operació, que no he de negar que encara que et facis la valenta, va per dins, esclataven damunt de Joan. En aquella posició forçada, jo li anava dient: “... és que em sento tan desvalguda...”

            Tot va anar com una seda, i ara sóc la viva imatge de “la dona, amb la pota esquerdada i a casa”.

            Víctor Pàmies, docte expert en refranys, em va dir que com que gairebé tots provenen del llatí, es poden dir tranquil·lament els mateixos en diverses llengües, sense por de plagis inadequats.

            Això i que a la vida te’n toca una de freda i una de calenta, i a vegades més de fredes que de calentes. Ara toca Enrico al Passeig amb el seu salteri, i Norbert fa bombolles, i és el mes de maig, el de “Les flors de maig” que avui ningú no recorda, malgrat somrigui la la blanca xeringuilla i les noies en flor.

*

Dibuix d’OX