L’ENSENYANÇA
DE LES GÀRGOLES
*
30-4-13
*
. La
gàrgola necessita l’aigua per funcionar. Si no plou, se li eixuga la boca i no
canta.
. La
gàrgola tasta l’aigua que prové del cel, sí, però aigua que abans ha passat per
cúpules vidriades, de pedra, de ferro, campanes de bronze, balconades i
terradets alts.
. I que
potser ha xopat les ales de coloms, gavines i garses, vigies de la catedral.
. L’aigua
que escup el lleó de pedra també xopa la columna i la paret, s’escola per
escletxes i relleus després de resseguir alguna lluerna barroca i s’estavella a
la vorera grisa.
. Llavors
l’aigua agafa olis minerals, immundícies de carrer, i continua cap a la primera
claveguera que troba.
. A la
primera claveguera es trobarà amb altres aigües residuals. Teòricament faran
cap a la depuradora i, totes plegades, a mar, després d’haver passat una
purificació llardosa.
. Aquest és
el nostre camí i l’ensenyança de la gàrgola: sempre avall, arrossegant brutícia
i acabant en una barreja obscena que fa impensable la nostra supèrbia en vida.
*
Gàrgola del
lleó a la catedral de Tarragona.
12 comentaris:
A BARCELONA,I VIU UNA GARGOLA QUE NO CAMTA...RIU
TOT CAGAN, SOBRE UN MUR DE LA CATEDRAL....
VENGANÇA,DELS "BONS HOMES",DIEM ELS BARCELONINS......
M'agrada veure cantar les gàrgoles, crec que demà ja deixeran de fer-ho.
Aquí, al Vallès, portem tres dies de pluja, i segueix ploguen.
El cicle i cercle de la vida... Aigua neta, aigua bruta, aigua neta, la de la pluja és aigua neta...
No hi volem pensar, en la Venècia de brutícia que tenim a les clavegueres, dit per Kundera.
No hi ha camí completament pla i sense pols.
A la catedral de Girona en tenim una que tirava pedres a la mainada i en pedra va convertir-se.
Trobo que les gàrgoles donen un punt d'humanitat als edificis.
Ai, la gàrgola és una bruixa (que no ho havia dit :) )
Però de vegades, de la depuradora, va cap on fan la potabilització i, au, cap a casa una altra cop...Sort que no hi pensem gaire!
Bona nit Olga.
Cap a vall com el Met de Ribes. El nostre destí. Però de camí podem fer moltes coses. Una abraçada: Joan Josep
Tant de bo que les aigües s’emportin els mals humors i les incompetències.
Amb el cel de fang que teníem al migdia, la gàrgola cantà sorrenca, com la seva pell. Semblava la fi del món.
Pensava que anàvem sempre amunt...
Publica un comentari a l'entrada