*
NOVEMBRE A LA PARADA
*
Espero el bus urbà en una parada lluny de casa. Dos quarts de dotze del migdia. Triga una mica però ja va bé, perquè fa un dia esplèndid, com no podia ser d’altra manera en l’estiuet de sant Martí, el que he recordat més amunt.
Contemplo les fulles seques amuntegades en l’angle de parada i vorera. Daurades però urbanes, també, és a dir, que seran escombrades per la tanqueta de la brigada. Dreta, escolto darrere meu la gent que seu al banc de la parada. Gent gran, com jo, algun més vell; estan de bon humor. Parlen de l’altre món, que és el que tenen –tenim més a prop -. “Quin guirigall es formarà, tal com està el món, quan es trobin parelles separades i, sobretot, sogres”, “¿us imagineu tres sogres?”, riuen a cleques. “Mira que la meva era dolenta, i feia la vida impossible a tothom”.
A tocar, descarreguen el gran camió que proveeix el supermercat: carretó mecànic, palets, caixes, i els homes que riuen mentre fan la feina. La via on som és ampla, la Rambla Nova, però no hi ha pressa ni de cotxes ni de vianants. Arriben, mandrosos els busos de diferents números. La gent m’informa, amable: el 2 fa aquestes parades, el 54 les altres, li queda més a prop el 8. La majoria sortim del centre de salut proper i ens ha tocat llarga espera, però, ¿què li queda per fer, al jubilat? Prendre aquest solet de sant Martí, confiar que algú ajudi a pujar les crosses dels impedits, i no sentir-se encara com les rosses fulles mortes, quan al cel hi ha bassetes, llana d’ovella, nuvolets de cotó blanc, i algun àngel que ens fa l’ullet.
*
Fotografia: arxiu Roca Xirinacs. Bus urbà al Passeig de les Palmeres, davant de casa.
9 comentaris:
De fet Olga, el temps passava així, al principi, quan erem nens. Potser el final i el començament són més a prop del que ens pensem.
Faig meu el comentari de la Sílvia.
Viure i fer-nos viure els diferets paisatges que ens envolten i que, malauradament, ens passen desapercebuts.
Veig arreu, aquests dies, que tothom posa fulles mortes com a símbol de la bellesa de la tardor. Ningú pot negar-ne la simbologia i, com no pot ser d'una altra manera, ens n'admirem de la seva bellesa. I que faci solet està molt bé també :)
A la taula de Nadal -i altres festes a l'any que no voldria- he de ser cara a cara amb l'ex del meu home. T'imagines? No, no t'ho imagines, ningú no s'ho imagina. És horrorós.
Quina parada d'autobús més entretinguda...m'ha fet gràcia això de quan es trobin les sogres a l'altre món.
Diuen que el dia que el cavaller Martí va compartir la capa amb el pobre, hi havia boira i feia molt de fred. De cop i volta, la boira es va esquinçar i va sortir un sol esplèndid perquè en Martí no tingués fred. Y com a regal, la Natura va dibuixar al cel un arc de set colors, l'arc de Sant Martí...
Diuen que les llegendes no cal que siguin veritat l'important és que siguin boniques.
Una abraçada,
M. Roser
A més a més Martí no tenia gaire pressa per anar al cel. Quan s'estava morint va pregar:"Si encara puc servir-te per alguna cosa...deixam viure" Una abraçada: Joan Josep
no sabia que Martí no tenia pressa pe morir-se (m'ha agradat el que ha explicat J.J. Tamburini)... en aquell moment no li anava bé, morir-se! a mi em passa igual, mai no trobo el moment...
montse
Aquest bus podia ser una "rubia", vehicles que es coneixien amb aquest nom per tal de diferenciar-los de la resta de vehicles, tots pintats de negre.
Publica un comentari a l'entrada