NOVEMBRE A LA PARADA

11-11-11, quin goig de dia... i a més és sant Martí de Tours, el que es va partir la capa amb un pobre mort de fred, que anava nuet, nuet, com el Jesuset de la nadala.

*

NOVEMBRE A LA PARADA

*

Espero el bus urbà en una parada lluny de casa. Dos quarts de dotze del migdia. Triga una mica però ja va bé, perquè fa un dia esplèndid, com no podia ser d’altra manera en l’estiuet de sant Martí, el que he recordat més amunt.

Contemplo les fulles seques amuntegades en l’angle de parada i vorera. Daurades però urbanes, també, és a dir, que seran escombrades per la tanqueta de la brigada. Dreta, escolto darrere meu la gent que seu al banc de la parada. Gent gran, com jo, algun més vell; estan de bon humor. Parlen de l’altre món, que és el que tenen –tenim més a prop -. “Quin guirigall es formarà, tal com està el món, quan es trobin parelles separades i, sobretot, sogres”, “¿us imagineu tres sogres?”, riuen a cleques. “Mira que la meva era dolenta, i feia la vida impossible a tothom”.

A tocar, descarreguen el gran camió que proveeix el supermercat: carretó mecànic, palets, caixes, i els homes que riuen mentre fan la feina. La via on som és ampla, la Rambla Nova, però no hi ha pressa ni de cotxes ni de vianants. Arriben, mandrosos els busos de diferents números. La gent m’informa, amable: el 2 fa aquestes parades, el 54 les altres, li queda més a prop el 8. La majoria sortim del centre de salut proper i ens ha tocat llarga espera, però, ¿què li queda per fer, al jubilat? Prendre aquest solet de sant Martí, confiar que algú ajudi a pujar les crosses dels impedits, i no sentir-se encara com les rosses fulles mortes, quan al cel hi ha bassetes, llana d’ovella, nuvolets de cotó blanc, i algun àngel que ens fa l’ullet.

*

Fotografia: arxiu Roca Xirinacs. Bus urbà al Passeig de les Palmeres, davant de casa.