*
Acabo el mes amb l’última que ens han fet Ostixec i el seu cosí Billuf. Els llamàntols són una gran família que s’ajuda sempre que cal. Billuf viu en una peixera al restaurant del costat de casa.
Arribava jo d’una llarga i exhaustiva sessió del Senat Tarragoní, on havíem debatut el famós cas de la Vegueria que tants mals de ventre causa al territori, i em trobo estirat al sofà de casa un torero ple de mossegades, a qui el meu home curava i tranquil·litzava. Ens va dir que ell era Marianillo Montillánez Tejeriña, el Orejón, i que s’havia vist atacat per dos monstres cuirassats que el destrossaven i l’arrossegaven sense que es pogués defensar.
Unes telefonades discretes em van informar que l’home era de Navamorcuende i tenia el lletgíssim costum de tallar les orelles dels toros i de tothom que se li posava per davant. No vaig dir que l’individu era a casa perquè, com que feia la tempesta perfecta que havien predit, no hi havia ningú als carrers per testimoni.
Arribava jo d’una llarga i exhaustiva sessió del Senat Tarragoní, on havíem debatut el famós cas de la Vegueria que tants mals de ventre causa al territori, i em trobo estirat al sofà de casa un torero ple de mossegades, a qui el meu home curava i tranquil·litzava. Ens va dir que ell era Marianillo Montillánez Tejeriña, el Orejón, i que s’havia vist atacat per dos monstres cuirassats que el destrossaven i l’arrossegaven sense que es pogués defensar.
Unes telefonades discretes em van informar que l’home era de Navamorcuende i tenia el lletgíssim costum de tallar les orelles dels toros i de tothom que se li posava per davant. No vaig dir que l’individu era a casa perquè, com que feia la tempesta perfecta que havien predit, no hi havia ningú als carrers per testimoni.
Marianillo, que no sabia què coi era un llamàntol, tenia les orelles fetes una piltrafa perquè Ostixec i Billuf, amb ràbia concentrada, miraven d’arrencar-les-hi. Els vaig retirar com vaig poder cap a la cuina oferint-los caviar i salmó fumat a canvi de les orelles del torero. Marianillo, confortat per la cura, ens va deixar totes les orelles que portava penjades a manera de petxines de pelegrí, jurant que mai més en tallaria cap. “¿Ni de toro?”, ens vam estranyar. “Home, de toro... però no pateixin, que no m’acostaré a aquesta plaça. ¿Vostès saben si a Reus...?”
*
*
*
*
Collage d'OX.
2 comentaris:
A la vida, ja se sap: Tal fas, tal trobaràs.
Si el torero maltractava orelles, bé està que li toquin les seves.
I això de les vegueries, per a què les volem si la resta de institucions que tenim, amb la Generalitat al capdavant, no la podem governar per falta de contingut?
kina mala milk! hihihihi ;P
Publica un comentari a l'entrada