*
Aquesta dama que rep la llum gastada del dia quan declina la vaig trobar en un catàleg de subhastes dels que em dóna el meu cunyat antiquari perquè jo els retalli. Al catàleg, de paper setinat i consistent, hi diu que és anònima. El seu nom es va perdre, però no la seva mirada. És pintada per Fernando Álvarez de Sotomayor ( 1875-1960), un gallec a Madrid que es va mantenir en un acurat classicisme amb profunditats translúcides capaces de retratar també l’ànima.
Les nostres mirades van coincidir, la d’ella amb un mig somriure entre majestàtic i condescendent però predisposat a escoltar la confidència. La meva, interrogant: ¿qui eres, senyora meva, que no conserves ni el nom però sí el posat d’intel·ligent refinada? T’has fet gran, però jo ara he depassat l’edat que tenies quan et va pintar Fernando. T’has conservat en aquell punt de maduresa entre albercoc i topazi, llum de seda sense estridències, en tarda calma i conversa plàcida, jo li anava dient. ¿Veus?, ara et busco un entorn que no sé si t’agradaria, però estic muntant precisament una col·lecció que en dic “últimes llums”. Desconec si vas viure molt més aquest temps acariciant que et retrata, però noto que entens prou bé la meva intenció. Ets a l’interior amable, i la claror de d’un crepuscle encès com les ales d’un àngel flamíger ja en retirada fa que els teus ulls resultin benignes, pacients. M’agrada contemplar-te, retall de paper enganxat amb mans maldestres. No tindria prou diners per comprar el teu retrat a la subhasta, però ja ho veus, igual que jo, et fas menuda i perds la identitat. Un dia, per a tu també hi va haver una última llum, com hi serà per a mi, i potser després podré saber el teu nom.
Les nostres mirades van coincidir, la d’ella amb un mig somriure entre majestàtic i condescendent però predisposat a escoltar la confidència. La meva, interrogant: ¿qui eres, senyora meva, que no conserves ni el nom però sí el posat d’intel·ligent refinada? T’has fet gran, però jo ara he depassat l’edat que tenies quan et va pintar Fernando. T’has conservat en aquell punt de maduresa entre albercoc i topazi, llum de seda sense estridències, en tarda calma i conversa plàcida, jo li anava dient. ¿Veus?, ara et busco un entorn que no sé si t’agradaria, però estic muntant precisament una col·lecció que en dic “últimes llums”. Desconec si vas viure molt més aquest temps acariciant que et retrata, però noto que entens prou bé la meva intenció. Ets a l’interior amable, i la claror de d’un crepuscle encès com les ales d’un àngel flamíger ja en retirada fa que els teus ulls resultin benignes, pacients. M’agrada contemplar-te, retall de paper enganxat amb mans maldestres. No tindria prou diners per comprar el teu retrat a la subhasta, però ja ho veus, igual que jo, et fas menuda i perds la identitat. Un dia, per a tu també hi va haver una última llum, com hi serà per a mi, i potser després podré saber el teu nom.
*
*
*
Collage d'OX, basat en un retrat de F. Álvarez de Sotomayor.
6 comentaris:
La imaginació literària explora els límits del que es veu i el que no es veu tan subtilment, com aquesta llum dels ulls de La Senyora.
Té el seu mèrit poder parlar de llums, malgrat que siguin les darreres, just perquè hi ha moltes persones que hauran passat la seva vida entre tenebres.
Un personatge de "El tragaluz" de Buero Vallejo, a la vista de postals i fotografies i referint-se a les persones que allí apareixien fotografiades, preguntava insistentment "¿Quién es?
D'alguna manera la curiositat ens fa imaginar fets i vides de persones que no coneixem però les tenim prop gràcies a les fotografies.
M'ha encantat. El diàleg, que després no deixa de ser una reflexió, amb el retrat que també és mirall et serveix per fer-nos pensar en "temps fugit". Tendre: "igual que jo, et fas menuda" / "podré saber el teu nom".
Quan en parles del teu cunyat antiquari no puc evitar de pensar en l'antiquari de "No jugueu al cementiri"; i, amb l'atracció pel quadre evoco "Enterraments lleugers". Amb això no vull dir que un escriptor es repeteix. Tot el contrari, ens ensenya el seu estil, hi deixa la seva empremta.
Llig tres setmanes endarrerides del teu blog... i m'has emocionat.
Gràcies per treurem als ulls atabalats la bellesa.
no tenia ganes, però se m'ha escapat l'apòstrof... "treure'm".
Publica un comentari a l'entrada