TEMPESTA

*

Encara som pels camins quan el cel s’ennegreix: veiem caure la cortina de pluja i els llampecs per la banda del Brugent i fem via cap a casa, a peu, el cel més fosc que la carretera, les primeres gotes grosses que s’estampen a terra.

Sota la pantalleta amable, retallo les meves figures pels collages quan els trons s’escampen sobre Mont-ral. Porticons tancats, el pa a punt per torrar al forn. Llavors comença la pluja, intensa. Els llampecs enteranyinen tot el cel, de banda a banda i nosaltres dins del seu radi d’acció. Pluja abundosa. En casos així, quan la casa es fa acollidora, penso en l’estudi de Sherlock Holmes a Baker Street, ell vora el foc, llegint o tocant el violí mentre fora el temps és rúfol. Calidesa dels ambients.

Però els trons ja se senten massa. I seguits: descàrregues seques fan tremolar la casa. De sobte, una explosió propera em deixa a les fosques i amb les tisores a les mans. Espetecs formidables. Desendollem tot allò endollat i així i tot entren petites crepitacions potser a través dels cables del telèfon. Temor. Temps d’entonar el fragment de la Sonata 17 de Beethoven, La Tempesta, amb aquella agitació frenètica. Nosaltres, immòbils i un cop passat el primer ensurt, a encendre espelmes repartides per tota la casa. Les espelmes es reflecteixen a la pantalla fosca de la televisió, en una visió immòbil, fantasmal, hipnotitzant. Sortim a veure les cortines d’aigua. Ho agrairan els boscos. L’aigua esborrarà la sang que els caçadors han vessat avui en la cacera del senglar; arrossegarà les plomes sobreres dels atacs d’àligues i falcons a les aus menors. Tot anirà avall per escorrancs i torrents, inflant molses, estovant pinassa, inundant formiguers i ofegant papallones, fins recollir-se a les cavitats afroses dels barrancs més fondos, sota el domini dels teixos.
*
*
*
Dibuix d'O.X.