*
“Agosto, frío en rostro”, solia dir la meva mare, que era de procedència asturiana. Per les muntanyes agrests de Pajares ja es deu sentir un hàlit fresc quan la gent es rosteix gustosament a la platja: encara és hora de jugar com els infants que som per dins.
Primer dia d’agost i em desperto amb el pertorbador i deliciós segon temps de la Patètica de Txaikovski, que acompanya un matí de boira, habitual en aquest indret. D’ahir a avui tot ha canviat i la relativitat es fa patent: ‘falta un mes, encara’, diuen uns; ‘només ens queda un mes’, diuen altres. Carreteres, cels i vies contindran una allau de gent que trasbalsarà, per un mes, el panorama de ciutats i pobles.
Aquí seguen ara el cereal mentre maduren les figues i les avellanes, encara verdes. Les espigues que el sol cremava ara són rostolls. S’hi alimentaven tudons, perdius i ocells de tota mena, que ara espigolaran les restes. Encara que ens hi oposéssim, i som prou sensats per no fer-ho, la vida ens pren els dies i els mesos i ens canvia les fesomies, com les dels camps. Hi ha qui se n’adona i qui no. Boires piadoses eixuguen les llàgrimes per tantes morts d’aquests últims dies. Els rostres freds, ja. Els morts, la terra se’ls farà seus i no sabem si hauran entrat en el gran corrent del discurs musical que, per exemple, la Patètica eleva fins el cel que nosaltres coneixem: el que hi ha sobre i darrere dels pins.
*
*
*
Mont-ral. O.X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada