*
Algunes vegades les tardes eren dolces:
poblàvem el nostre castell amb Giorgiones,
Botticellis i Matisses,
que ens oferien un paradís càlid,
on la llum s'acostava i un perfum d'horitzons encalmats
ens alenava al front.
Trobàvem flors perdudes en camins de pols antiga.
Cabells morts que flotaven als palaus de marbres diluïts.
Al fons dels rius trencats, les ombres dels jardins de fra Filippo
obrien les portes als nostres peus ingràvids.
/
Passàvem travessant arcades on la llum estremia
verges de l'Angèlic, colgades de roses blaves
que es desmaiaven a l'or de la Paraula.
/
Capvespres tranquils, on una verge dictava a sant Bernat
les paraules noves per la llavors del Císter.
Ens agradava sentir-nos solitaris,
embolcallats de segles,
amb murmuri d'aigua marina
solcada per les fràgils embarcacions del somni.
Dufy aeri, sobri, llum, pastel, transparent,
Lippi daurat, tendre, somriure, cel.
*
*
De "Botons de tiges grises", Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Lausana el 1976 (Proa). És a "Óssa Major. Poesia Completa" (Ómicron)
*
*
Les hores blaves. Collage d'O.X. per a l'Autobiografia en imatges.
*
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada