*
A vegades algun mal crític renya els escriptors que, a parer d’ell, publiquen literatura intemporal. És a dir, que no s’impliquen, per exemple, en el moment polític o no prenen partit per les batusses que ens ofereix el país, per exemple, els delictes econòmics que perpetra l’Estat contra nosaltres, la feblesa dels polítics catalans, les aventures de Belén Esteban, la duquessa d’Alba i els seus nòvios, els toreros sanguinaris o els estafadors de torn.
Tot escriptor és testimoni del seu temps, escrigui el que escrigui. Perquè és tan real parlar de l’exuberància de les falgueres, i així aportar un respir a l’estiu febrós, com relatar les conspiracions dels qui, en un despatx, malden per conservar la poltrona. Són opcions.
I ara explico que en aquesta hora del matí (que no és la que marca el meu bloc), les merles ja han gratat les fulles i les mallerengues s’afanyen a piular entre les branques, fent-me el moment agradable. Perquè quan agafo el diari i m’expliquen per enèsima vegada que “creixen les al·lèrgies i els casos d’asma als barris de Tarragona”, i ja sabíem d’anys que les nostres comarques són les de més alta incidència de càncers de tot l’Estat espanyol, m’agafen ganes de quedar-me a Mont-ral, on sóc, si no fos que no hi ha els serveis mínims.
D’aquest fet nefast del meu temps n’he parlat força vegades, i molta gent pateix la influència dels vapors letals que emanen dels polígons industrials químics que envolten la ciutat, capitanejats per les nuclears. Des d’aquí dalt observem la cortina tèrbola i pudent de contaminació sobre un territori tan bell com el Camp de Tarragona. Encara que asseguren que el que mata ni es veu ni s'olora. Però no hi ha res a fer. “Primum vivere...”, que deia Hobbes, i sort que hi hagi feina, com demana el personal. La població posa llànties als sants suplicant que no es deslocalitzin les químiques. Encara que els resultats facin esgarrifar.
Tot escriptor és testimoni del seu temps, escrigui el que escrigui. Perquè és tan real parlar de l’exuberància de les falgueres, i així aportar un respir a l’estiu febrós, com relatar les conspiracions dels qui, en un despatx, malden per conservar la poltrona. Són opcions.
I ara explico que en aquesta hora del matí (que no és la que marca el meu bloc), les merles ja han gratat les fulles i les mallerengues s’afanyen a piular entre les branques, fent-me el moment agradable. Perquè quan agafo el diari i m’expliquen per enèsima vegada que “creixen les al·lèrgies i els casos d’asma als barris de Tarragona”, i ja sabíem d’anys que les nostres comarques són les de més alta incidència de càncers de tot l’Estat espanyol, m’agafen ganes de quedar-me a Mont-ral, on sóc, si no fos que no hi ha els serveis mínims.
D’aquest fet nefast del meu temps n’he parlat força vegades, i molta gent pateix la influència dels vapors letals que emanen dels polígons industrials químics que envolten la ciutat, capitanejats per les nuclears. Des d’aquí dalt observem la cortina tèrbola i pudent de contaminació sobre un territori tan bell com el Camp de Tarragona. Encara que asseguren que el que mata ni es veu ni s'olora. Però no hi ha res a fer. “Primum vivere...”, que deia Hobbes, i sort que hi hagi feina, com demana el personal. La població posa llànties als sants suplicant que no es deslocalitzin les químiques. Encara que els resultats facin esgarrifar.
*
*
*
Cruïlla a Mont-ral. O.X.
*
*
3 comentaris:
Això de "primum vivere" és com allò de "primum manducare...". És trist que perquè alguns puguin treballar s'hagi d'anar contra l'ecologia. Però és ben bé així, i prefereixo això que moltes persones a l'atur. A mi la literatura social tampoc és que m'embadaleixi, en general. Per a mi el progrés és sinònim de lletjor, també, com el de la foto.
A la literatura, l'escriptor sempre fa constancia de la seua época com molt bé exposes, ara bé el que no es fa és publicitat dels esdeveniments que hom considera més escaients per estar més de moda a la societat perquè és el que alguns lectors,lamentablement una gran majoria busca. Si els escriptor es dedicaren a escriure per a satisfer els editors o critics dolents, la literatura deixaria de ser un art i es convertiria en una manifestació més de propaganda mediática. És clar que és intemporal, allò que la defineix i caracteritza la seua esència no passa mai de moda, sempre hi és present tant en el passat com en el futur.
Un paer llegir-te.
Moltes gràcies a les dues comunicants, a l'Helena i a l'ull sempre atent de la Joana.
Per molts anys de bon llegir i esciure,
Olga
Publica un comentari a l'entrada