DIFUNTS
*
24-10-17
*
S’acosta el dia
de Difunts. Dins d’aquest univers difús que conté éssers sense figura ni
resposta se’m fa molt estrany situar-hi el meu difunt enyorat: no pot ser tan
lluny, no el vull saber perdut sense guia ni estrella, sense escalf ni carícia.
Per això quan uns editors providents
m’han fet arribar a les mans un llibre que no coneixia, els ho he agraït
profundament: “Cinc meditacions sobre la mort. (Altrament dit sobre la vida)”.
L’autor és François Cheng, nascut a Nanchang el 1929, resident a París des del
1948 i membre de l’Acadèmia Francesa. Els seus editors en català són Maite Muns
Cabot i Salvador Borràs, d’Edicions l’Art de la Memòria. Cal dir que el seu catàleg
és molt interessant per a qui agrada assaborir peces de paladar fi.
Com que estic fent un àlbum per a la meva mare, en trobar
aquest poema de Cheng he pensat que el podria incloure en el collage de primera
pàgina i alhora dedicar-lo al meu difunt recent. Aquesta curta lectura m’ha fet
plorar i m’ha confortat alhora: memòria, observació, profunditat, vida.
¿Existeix, aquest Déu de la recordança?
*
11 comentaris:
Déu de la recordança, quina expressió més bonica i més profunda, Olga. M'agrada molt, és un déu que puc reconèixer. Que no ens abandoni mai aquesta recordança, ni pels nostres morts, ni per nosaltres quan ens toqui. Mentre et recorden vius en les altres persones.
Si entres al meu Facebook, veuràs una foto de la meva mare quan era jove, que he penjat perquè li havia promès a la Montserrat (Galionar). Va morir quan jo estava a l'Àfrica. Ni tan sols vaig poder venir a l'enterrament perquè no ha havia combinació d'avió. No la he oblidat mai i la sento molt a prop meu. Aquest Déu de la recordança existeix. Una abraçada.
Tinc els meus morts ben vius en mi i m'agrada imaginar que, en forma d'energies secretes, vibren al meu costat i m'acompanyen en un silenci obligat però, alhora, eloqüent.
Prenc nota del llibre, Olga. m'ha agradat molt el que dius l'autor. Recordem el Déu de la recordança perquè necessitem que existeixi, sentir-lo, com els morts, viu, silenciós i actiu.
Un petó!
La vida i la mort continuen sent un misteri, mentre vivim i recordem sí que crec que d'alguna manera viuen en nosaltres i, encara que tan sols fos una il·lusió, és una il·lusió imprescindible
La memòria és vida. Per això, quan una persona s'ha mort la seva obra vital parla d'ella i per ella, i no cau en l'oblit.
Nosaltres som els déus de la recordança quan tenim ben present els nostres difunts.
Salut i poesia!
"Sin memoria, sin memoria, no puedo vivir sin memoria", recita algun cantant castellà. M'ho faig meu.
M'agrada el poema Olga. També les teves reflexions. Els éssers enyorats, per anys i anys que passin persisteixen en la recordança.
Sort en tenim que persisteix la recordança, que ens fa pensar que els tenim a la vora...Tens raó, la mort també forma part de la vida!
Bona nit, Olga.
"M'ha fet plorar i m'ha confortat alhora". Que bé ho dius Olga, l'estimat que ens deixa ens fa plorar la seva absència però alhora ens conforta, perquè no ens vol deixar, sap que ho necessitem i no ens abandona, així poc a poc, amb el pas del temps, seguirem plorant però, alhora, sentirem l'alegria, el somriure, de sentir-viu, entre nosaltres i, en aquests moments, gaudirem de la sort d'haver compartit una vida amb ell.
Aquest déu de la recordança, Olga, fa que les persones que no hi són tornin de tant en tant a fer-nos companyia. M'agrada molt la teva manera d'expressar-ho.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada