ARBRES VIGILANTS
*
10-1-17
*
El meu preferit,
el teix. És un arbre sever, el més fosc entre els verds, vigilant dels morts, d’arrels
poderoses que purifiquen les aigües dels antics camins de pelegrinatge. Gairebé
immortal, li agraden els llocs ombrosos, on conversa amb els altres perquè és
sociable. Entre ells s’expliquen històries que ja ens agradaria saber. Se n’extreu
el taxol, eficaç contra el càncer. De les seves cireretes, única part no
verinosa, se’n fa bona confitura i els ocells les esperen. Diuen que significa
tristesa, però jo no m’ho crec.
Magnolier
esplèndid que ofereix refugi a diversitat d’ocells. La seva flor perfumada i
carnosa significa innocència, però jo la trobo carnosa i sensual. A Orient,
dels pètals se’n fan bunyols deliciosos. És exclusivista: la seva majestat
impedeix que creixin altres espècies sota seu. És gelós del seu territori.
Recordo la capella d’una gran masia, a l’estiu, on sempre hi tenien magnòlies:
poder de les olors.
El xiprer de la
catedral vol arribar més amunt de torres i campanars. Robust, és refugi d’ocells
i gronxa la seva alta capçada com si cantés una non-non. Verd més clar que el
teix, viuen costat per costat vora del pou de gel medieval, allà on es
dipositava la neu baixada de muntanya en carros entre palla per delitar els
monsenyors que prenien gelats de fruita. Una sentida cançó d’Apel·les Mestres,
el gran oblidat, recorda el xiprer que vigila l’últim son de l’estimada.
Guarniment de jardins i cementiris, també sap parar el vent quan es fa
necessari. El seu nom ve del grec i vol dir melancolia.
El taronger, que
un dia va deixar caure la taronja inspiradora del meu llibre de poemes “La
taronja a terra” (Òmicron). Ens asseiem al pedrís contemplant com la merla i la
tórtora es disputen el territori amb les ales a punt d’atacar. S’entén: la
merla té el niu a l’arbre i la tórtora es passeja per sota: cal vigilar. La
tarongina és la blancor de les núvies. Fruita solar, portada per diversos
guerrers de regions antigues.
Estimo els arbres.
Una vegada vaig escriure un llibret per a infants, “Sóc un arbre”, en castellà “El
árbol de mi patio” (Edebé). El llibre potser ja no hi és, però els arbres sempre
m’acompanyaran.
Arbres del
claustre de la catedral de Tarragona.
***
20 comentaris:
Extreus poesia dels arbres com si fos fruita madura Olga.
Ets de bona fusta.
M'agrada coneixer els arbres... i aquí ens els mostres d'una manera perfecta! Gràcies!
A mi també m'agraden molt els arbres, no sabria quins triar. Per uns motius o per altres, tots m'agraden.
Bons amics els arbres. Els meus favorits, teix i xiprer. Potser per allò que parlen de quietud, de pausa. I perquè són nius fantàstics pels pardals, també.
L'arbre és una de les imatges més poderoses que tenim. Ens serveig de metàfora, d'exemple. De l'Àfrica m'enportaria molts. El més extrany, el baobab. Una abraçada.
Jo també sóc amiga dels arbres i tu avui ens en regales una bona selecció...Entre el teix i el xiprer, prefereixo aquest últim, perquè és més esvelt i sembla que vulgui arribar a fer pessigolles als núvols... A les magnolieres sembla que els hagin envernissat les fulles i les seves flors, fan tanta olor, llàstima que no en fan gaires... Els tarongers amb la seva flor, la tarongina, petita i abundant que et perfuma si passes per la vora...
Diuen que s'han d'abraçar els arbres, que ens donen bones vibracions!!!
Bona nit , Olga.
Que bonic ho fas i descrius cada arbre amb molta tendresa i afecte. No coneixia el nom de teix. Una de les paraules que més m'agraden del castellà és tarongina: "azahar".
Els arbres es comuniquen entre ells, són éssers vius, tenen la seva ànima.
Bells escrits on fas homenatge a alguns d'ells.
yo no sabría elegir, todos me gustan... también las encinas, apretadas y negras, y los castaños de indias, monumentos vegetales.
Gracias, Olga, por hacernos reparar hoy en ellos...
hmmmm me gustará saber de esos libros que mencionas... Buscaré.
Amb quin afecte parles dels teus amics els arbres, Olga; els fas conèixer i estimar una mica més. Què faríem sense ells, sense poder-nos-hi abraçar de tant en tant i sentir, sentir, sentir...
Una abraçada, poeta!
Fantàstic, els arbres, uns éssers vius fascinants. Aprofito per desitjar-te un bon 2017!
Em desficia, fins a cert punt, veure com a ciutat tants amos de "mascotes" les envien a pixar als arbres, que no tenen vàters a casa. Els arbres, esclar, ho entomen tot.
Si he de triar entre els arbres, per raons que sóc de terra seca, i sense pensar-ho gaire, m'aixoplugo sota un "auliver" o millor sota l'ombra d'un garrofer.
Un plaer llegir-te
A pfp: ¿com es pot visitar el teu blog?
Ara se m'acut, Olga, que hi ha arbres d'estiu, o de tardor primerenca, com la figuera, que regalima lentament olors dolces, inconfusibles. Tot just comença l'hivern i ja tinc desig d'estiu, ai! Ei, si reincideixo, és perquè tu em provoques. :-)
Els arbres, barrejats amb les teues paraules, són acollidors de bona veritat.
Estimada Olga. Fa temps que no vaig veure el teu blog, avui per fi em afico i es un plaer les tevas parules i els arbres del Claustre amb tant anys e historia. "" Quien a buen árbol se arrima,buena sombra y energuia le cobija "".En va agradar molt la gran varietat i la seva saviesa amb la natura. Una força abraçada
Aviat hi hauran arbres florits. La primera primavera de l'hivern, l'enamorament que no necessita pas els fruits.
http://mm-actualidad.blogspot.com.es
!serás bienvenida!
El xiprer és el meu arbre de llarga durada predilecte, per bé que també m'agraden les alzines i els teixos. I no hi ha res millor que fer una llarga abraçada a algun d'aquest arbres, per recuperar ànims.
A mi els teixos em fan por, els xiprers em fan recordar la darrera vegada que vaig vore a mon pare viu i els tarongers se'm representen el que tu sàviament dius, quan sent la tarongina em ve al cap la meua dona el dia de les nostres noces, un dia molt feliç.
Vicent Adsuara i Rollan
Publica un comentari a l'entrada